Era un dissabte del juny de l'any 91, en Jacint Carrió baixava per les escales de la Casa Gran, en aquells moments era l'home més feliç de la terra i de sobte se li acosta un grup de persones, no precisament jovenets, i li entreguen un cactus, dient-li algun mot groller que no vaig poder comprendre. En Marsal l'hi va prendre immediatament de les mans i me'l donà a mi, que era un pas enrere, naturalment va anar a parar a la primera paperera que vaig trobar. Aquesta escena té la importància que té, si no fos que Jacint Carrió Vilaseca, supervivent dels camps d'extermini de Mauthausen i Güsen, escollit per primer cop regidor, acabava de presidir la mesa d'edat en la constitució de l'Ajuntament de Manresa i havia fet un emotiu discurs sobre la democràcia i la tolerància (si la memòria no em falla, El Pou de la Gallina el va transcriure literalment) i entregà amb joia la vara d'alcalde a Juli Sanclimens.
El perquè d'aquest fet? En Jacint va ser d'ERC des de quasi la fundació -ell era treballador de can Jorba i formava part del CADCI. L'any 1989, en què Esquerra va deixar de ser federalista per tornar-se independentista al Congrés de Lleida, amb Àngel Colom i Pilar Rahola al capdavant, alguns històrics militants de l'antiga ERC s'aproparen al PSC, i en Jordi Marsal -que juntament amb en Cornet ho havien intentat a les municipals del 1979- el va voler a la seva candidatura en un lloc preferent. En aquells moments ERC el varen considerar un traïdor i com a tal el tractaren. Per si l'ERC d'avui no se'n vol fer responsable, han de saber que a l'actual candidatura com a mínim hi ha una persona que formava part d'aquell grup.
Per sort en Jacint va viure força anys més i va poder gaudir com pocs el ser regidor, sempre el recordaré pocs dies abans de la inauguració de la biblioteca del Casino, que hi vàrem fer una visita d'obres, a cau d'orella em digué, amb aquella murrieria tan seva: «Ho hem aconseguit, el Casino dels Senyors l'hem tornat a tot el poble manresà». Anys més tard en Jacint va morir i, encara de cos present, vàrem assistir a uns dels moments més cínics de la política manresana quan ERC van intentar fer-se'l seu.
Per què escric això?, primer perquè és una petita part de la història manresana mai explicada, i segon perquè quan veig a les candidatures d'ERC antics companys del PSC em reconforta saber que a cap d'ells ningú els regalarà un cactus.
Tothom té dret a canviar de pensament, només faltaria, el que ja no em sembla seriós és, per justificar-ho, dir que els que han canviat d'opinió són els altres. Jo fa uns quants anys que soc al PSC i mai, i quan dic mai, vull dir mai, havia sentit el mínim comentari de ningú a favor de la independència de Catalu-nya. Qualsevol referència, ni que fos velada, com la del segon Congrés, al dret d'autodeterminació va desaparèixer definitivament al tercer Congrés del PSC l'any 1982.
Ha plogut una mica des del 82 fins ara, i és una falta de respecte immensa, a la història i als antics companys, que antics socialistes apuntats al processisme es vulguin apropiar l'esperit fundacional del PSC. Més poca vergonya tenen alguns d'altres que ens han dit botiflers des de fa dècades i que ara ho repeteixen dient-nos que abans sí que érem autèntics catalans. En fi, qui més qui menys ha hagut d'aguantar la conversa d'aquell que havia vist en Pasqual Maragall borratxo, amb el cubata a la mà. Ara resulta que tots es volen apropiar el seu llegat. Però, els agradi o no, el llegat de Maragall, i el de multitud d'alcaldes de pobles, viles i ciutats del país, ha estat liderat pels equips socialistes i la majoria de les vegades amb la indiferència, quan no l'oposició furibunda, de la Generalitat del president Pujol. Del passat no se'n viu, però sí que serveix per saber qui és qui, i quina credibilitat té cadascú.
