He de reconèixer que, tant sigui anant pel món com aprofundint en el passat, se'm desvetllen sovint congènites tendències a relacionar allò llunyà amb la realitat més propera.

Enguany compleixen centenari dos esdeveniments que val la pena recordar. Un d'ells, l'any 1919, quan a instàncies de la Mancomunitat de Catalunya presidida per Josep Puig i Cadafalch i amb el suport dels municipis catalans, s'aprovà un projecte d'estatut d'autonomia amb notables accents d'autogovern, que fou rebutjat per les Corts espanyoles amb el suport d'Alfons XIII, i que després suposà la caiguda de la Mancomunitat.

L'altre esdeveniment, ja de caràcter simbòlic, consistí en l'erecció, a l'esplanada de Montjuïc, de quatre blanques columnes jòniques enlairades al cel blau com a innovador referent del catalanisme. Dissenyades per Puig i Cadafalch, tan excel·lent arquitecte com bon defensor de les llibertats nacionals de Catalunya. Amb aquells quatre pilars grecs Puig, que ja havia mostrat la seva devoció pel classicisme en les excavacions a Empúries, intentà reinterpretar les quatre barres roges amb la sang de Guifré el Pelós del preclar llenguatge hel·lènic de Fídies i Aristòtil.

Dissortadament i ben aviat, l'arribada de la dictadura de Primo de Rivera determinà l'inexorable enderroc d'aquells quatre pilars com a preludi de l'exposició internacional de Barcelona del 1929. I s'hagué d'esperar fins a l'any 2010 per veure-les reconstruïdes com a símbol de la fermesa en la lluita per la llengua, cultura i identitat nacional catalana. Per cert, avui disposen d'una altra artística rèplica de la columnata, en l'obra d'Andreu Alfaro, a la Universitat de Bellaterra, simbolitzant llibertat d'expressió i identitat cultural.

Tal com dèiem al principi, voltant pel món, els descobriments de paral·lelismes mai s'exhaureixen. Fa poc, a la italiana ciutat d'Òtranto, vaig tenir l'ocasió d'admirar quatre columnes renaixentistes curosament exhibides en un especial indret de la catedral i que talment rememoren un històric moment de l'any 1481, quan el municipi es veié feliçment alliberat del fanatisme musulmà turc que l'any abans havia conquerit la ciutat massacrant 12.000 dels seus habitants.

Els rètols dels carrers d'Òtranto pregonen aquella històrica i decisiva gesta militar que liderà ni més ni menys que el príncep Alfons de Nàpols, net i successor d'Alfons el Magnànim, gran rei de la dinastia catalanoaragonesa. Al nostre país, la cara i creu dels convulsos moments que ens toca viure avui tenen també ambivalents paral·lelismes amb els d'aquell 1919 quan el poble, esperançat en un alliberador projecte d'autogovern, aixecava les quatre columnes al cel serè, per acabar frustrant-se en veure com aquestes i la Mancomunitat es desplomaven mentre apareixia a l'imminent horitzó el Borbó de torn de bracet amb Primo de Rivera.

l al món, aquest mateix símbol quadribarrat ens evoca dues històries ben distintes. A Òtranto, cinc segles des de la joiosa victòria del poble que es deslliurarà del radicalisme islàmic. I a Montjuïc, tres segles de lluita encara inconclusa d'un poble que vol ser lliure enfront la dogmàtica intransigència d'un ja quasi esllanguit imperi.