La ciutat fa silenci. És una sensació entre incòmoda i vibrant. No és absència absoluta de so, és la dissolució del soroll. L'agitació urbana baixa de revolucions i t'encalmes com quan apagues l'extractor de la cuina i, de cop, prens consciència del temperi que feia. La serenor s'expandeix en aquesta hora incerta que avança entre el migdia i la tarda. Quan els comerços encara no han obert, quan les escoles encara no han tancat. El silenci em permet sentir els crits d'un home que no veig i escoltar la conversa íntegra de mòbil d'una noia. És molest, aquest hàbit creixent d'escoltar missatges de veu pel carrer o parlar per l'altaveu. Diria a crits: «Compra't uns auriculars, si us plau!», però trencaria la màgia del moment (i potser em trencarien la cara).
Hi ha roba estesa en alguns balcons minúsculs. La roba no fa soroll, tampoc. Sempre m'ha agradat observar aquests embolcalls incorporis. Diuen com som, què fem, com vivim. Potser per això, per resguardar la intimitat, hi ha qui que mai estén a fora. Al primer pis de l'edifici del carrer per on passo, per exemple, hi ha un estenedor de tres fils que fan panxa pel pes de camises i texans, que més que estesos semblen llençats. (Es podria fer un tractat psicològic a partir de l'anàlisi de com estenem la roba. Els addictes a l'assecadora en quedarien exclosos). Aquest gest tan prosaic i quotidià s'aprèn per observació i repetició. A casa meva, recordo, sempre estenia la mare i jo jugava amb el cistell de pinces, descolorides pel sol. M'agradava veure com espolsava enèrgicament la roba per foragitar-ne les arrugues. Unes arrugues que aleshores semblaven invisibles i que ara tinc ben presents.
Una senyora vestida de beix de cap a peus espera amb una jaqueta del mateix to perfectament plegada al braç dret. Dona l'esquena a un contenidor verd d'escombraries i a l'home que hi regira la brossa. A pocs metres un altre home mira anodinament l'aparador d'una botiga i deixa un bric de vi al graó marbrat sota la cristallera. Li passa pel costat, ignorant-lo, un altre senyor. Mentre un manté la mirada fixa en un vidre que només li retorna la seva imatge, l'altre, de posat atlètic i vestit amb malles negres esportives, el deixa enrere i l'oblida. Són còpies oposades, penso. Tots esdevenim, en algun moment, en algun lloc, la parella imperfecta i espontània d'algú altre que no hem triat.
Entro en un comerç que ja ha obert. Una noia explica que diumenge estarà en una mesa electoral, que només té 19 anys i que serà la segona vegada. Una altra dona exclama que ella en té setanta-tres i que mai l'han convocat! I aquí estem, iguals i divergents, compartint la mateixa ciutat, esperant que qui sigui nou alcalde o alcaldessa governi pensant en tots i en cadascun de nosaltres.
