Fa pocs dies he tingut l'oportunitat d'assistir a una jornada sobre «Oportunitats i reptes del comerç electrònic per a les pimes», coorganitzada al Kursaal de Manresa per BBVA i Regió7. A banda dels representants del banc -Amadeu Peiró i Mònica Parada-, que van fer una petita ponència introductòria, la part principal es va portar a bon terme a l'entorn d'una taula rodona, moderada per Enric Badia, cap de redacció de Regió7, integrada per gent de casa amb experiència reeixida en aquest àmbit tecnicocomercial: Jordi Costa (Ofigreen Office Solutions), Albert Prieto (Boot Work Corp) i Valentí Salas (Sistemas Web Cinetic). Val a dir que l'acte va ser àgil, dinàmic i força alliçonador sobre una realitat emergent. Es va comentar que en deu anys les transaccions comercials per aquesta nova via han assolit quasi el 10% del total i s'espera que el 2025 arribin al 20%. Òbviament, amb diferències importants en funció dels països i, sobretot, els productes oferts.
Crec que, si bé no s'han aportat ni grans novetats ni solucions concretes, ens ha servit aquesta trobada professional per clarificar sobretot el panorama, conèixer on som i saber cap on anem. Tot i així, i una vegada superada -crec- la fase on totes les innovacions tècniques s'havien d'implementar acríticament per no quedar fora de joc i semblar antiquat, toca ara analitzar millor la realitat de cada empresa i adaptar la botiga virtual a les seves necessitats i possibilitats mercantils.
Em va bé, doncs, aprofitar ara l'avinentesa de disposar d'aquesta tribuna per manifestar tres coses que m'ha suggerit aquest debat i que ja fa temps que penso. Les apunto a raig i, potser, d'una forma una mica desendreçada.
Començo pensant que és obvi que cap empresa -sobretot les que tenen establiment a peu de carrer- pot defugir vendre paral·lelament a través d'aquest mitjà. Altra cosa és de quina manera. Possiblement sense disposar d'una marca potent i transversal que ens identifiqui, amb una única passarel·la de pagament i promoció conjunta a les xarxes, es fa difícil competir amb els grans operadors internacionals. S'hauria de treballar cooperativament en aquest sentit, amb generositat i visió a llarg termini. Especialment en el cas dels comerços que no tenen exclusives de cap producte o una hiperespecialització. En aquest darrer cas, possiblement poden treballar individualment. Si bé és cert que aquest nou escenari ens permet competir arreu, siguem on siguem, independentment de la nostra dimensió o ubicació geogràfica, sense un bon posicionament i una «denominació d'origen i de qualitat» costa reeixir.
Segueixo dient que em sembla alhora ecològicament insostenible la immediatesa en l'enviament de les comandes, amb molts vehicles anant amunt i avall, portant alguns productes de baix preu i poc valor afegit; i sovint sense una necessitat real. Caldria reeducar, doncs, el consumidor perquè no sigui tan impacient.
I acabo pensant que, malgrat que hi ha qui diu -per exemple Elías M. Amor al seu llibre El marketing y la cuarta revolución industrial, ed. ESIC- que les empreses identificaran millor les necessitats dels clients i produiran en aquesta direcció i que aquests tindran un poder molt més gran a l'hora d'exigir als proveïdors a través dels nous models de negoci virtuals, també l'experiència de compra seguirà anant molt lligada a la seva presència en espais físics. Com sempre, ja que som una espècie de comportament gregari que gaudeix, poc o molt, d'ambients reals i del contacte humà. O sigui, s'endevina un escenari de futur polièdric, naturalment.
