A Badalona, Xavier García Albiol ha obtingut onze regidors, un més dels que tenia, però tres menys que la majoria absoluta. Fa quatre anys es va organitzar un gran pacte per expulsar-lo de l'alcaldia que ocupava des del 2011. Fou elegida Dolors Sabater, de Badalona en Comú, amb els vots del seu grup i els del PSC, Iniciativa, Esquerra i Convergència. Va ser una aliança a la contra, motivada pel desig d'impedir el govern de qui consideraven una expressió de l'extrema dreta. Per aquest objectiu es van ajuntar independentistes, unionistes, dretes i esquerres.

Al cap de tres anys aquesta aliança negativa va donar pas a una altra. En plena efervescència pel Procés, el juny del 2018 els socialistes van presentar una moció de censura que va rebre els vots del PP i de Ciutadans. Albiol va donar els seus deu vots al candidat del PSC, que només en tenia quatre, per fer fora Sabaté. Dretes i esquerres juntes contra el sobiranisme, és a dir, un altre pacte a la contra, una aliança negativa.

Ara Albiol torna a ser el més votat de tots, Esquerra és la segona força, i s'han disparat les notícies de possibles pactes, que parteixen de propòsits igualment negatius. La qüestió torna a ser quina mena de cordó sanitari s'estableix. Contra l'exalcalde del PP, a qui els altres continuen considerant d'extrema dreta? Contra la possibilitat d'un alcalde independentista? Els sis regidors del PSC són determinants en qualsevol combinació. Si s'abstenen, o es voten a ells mateixos, fan alcalde un personatge molt de dretes. Si opten per impedir-ho han de donar l'alcaldia als independentistes d'ERC. Una tercera via és que ERC doni l'alcaldia al PSC, un partit «del 155». I posats a embolicar la troca, es pot reeditar l'aliança anti-Albiol a l'entorn de Badalona en Comú, tot i que només han obtingut dos regidors.

Establir cordons sanitaris és complicat quan un país té dos eixos de fragmentació política, un per la dinàmica entre dreta i esquerra i un altre per la qüestió nacional. Si les adscripcions s'amaneixen amb la salsa de les al·lèrgies radicals, no hi ha manera que ningú pacti amb ningú. Però quan les majories absolutes semblen cosa d'una altra època, no queda altre remei que pactar, i ens hauríem d'acostumar a fer-ho en positiu, a l'entorn de programes de govern i objectius de ciutat. Al capdavall, ni el final del capitalisme ni la independència no arribaran en el decurs dels propers quatre anys i, en tot cas, no els decidirà cap ajuntament.