Cada quatre anys, les eleccions municipals remouen els ajuntaments. Diumenge n'hi va haver i, un cop tancades les urnes, comptades les paperetes i anunciats els resultats, els futurs consistoris es mouen en dos escenaris principals. Aquell en què un partit ha assolit la majoria absoluta que ja sap d'entrada que els permetrà governar els propers quatre anys amb comoditat, i, al costat oposat, aquell on entrem en un període d'intensa negociació entre partits perquè cap d'ells no ha assolit més de la meitat dels regidors i cal arribar a pactes. En l'edició d'ahir publicàvem que a casa nostra vuit de cada deu ajuntaments estaran governats per un partit que ha aconseguit la majoria absoluta. Consistoris on, per tant, l'oposició estarà en cada debat i en cada votació en franca minoria. Les majories absolutes (legítimes) són un arma de doble tall. D'una banda, garanteixen (a priori) estabilitat, el que, alhora, s'hauria de traduir en una gestió política més efectiva, perquè les decisions es prenen sense obstacles. Però també serveixen amb safata als partits vencedors un potencial escenari de gestió prepotent, sabedors que, per més debat i crítica que hi hagi, a l'hora d'alçar la mà sempre seran més. Gestionar correctament una majoria absoluta està només a les mans de qui la disposa. Però l'experiència em diu que la temptació d'acabar tirant sempre pel dret és molt gran.
