Els tribunals parlen, mitjançant sentències, i la sentència emesa aquesta setmana pel Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) és d'aquelles de lectura obligada, i serà d'estudi bàsic en les facultats de Dret, d'arreu del món, pel que té de fixació de regles i condicions per considerar vulnerats els drets d'uns parlamentaris, i d'una cambra legislativa, regional o nacional. Tant serveix en uns llocs com en uns altres.

Per als que no se l'han llegida o no tenen clars els precedents, la resumeixo en quatre ratlles. Després de les vergonyoses i totalment il·legals sessions del Parlament del 6 i 7 de setembre del 2017, en les quals es va vulnerar el Reglament del Parlament que obliga a disposar de 90 diputats (els dos terços) per modificar les seves disposicions, i l'encara més greu decisió d'aprovar les Lleis de Transitorietat (conegudes per lleis de desconnexió), es va acordar fer un referèndum il·legal el dia 1 d'octubre.

Duta a terme aquesta consulta, sense complir cap dels supòsits d'un referèndum legal, la presidenta del Parlament, aleshores Carme Forcadell, i el grup parlamentari de Junts x Sí volien convocar ple per al dia 9 d'octubre, per aprovar una DUI (declaració unilateral d'independència). Aquest ple va ser suspès per resolució del Tribunal Constitucional (TC), de manera que la presidenta i setanta-cinc diputats varen considerar vulnerats els seus drets fonamentals, de reunió, debat i aprovació de les propostes que consideraven oportunes.

Com en molts altres moments del procés, la precipitació, la improvisació i la creença de ser posseïdors de la veritat suprema varen motivar la presentació d'una denúncia davant el TEDH. Doncs bé, aquest alt tribunal, format per set membres, ha emès sentència aquest dilluns dia 27. Una sentència aprovada per unanimitat, en la qual exposa i detalla els motius pels quals no solament no accepta els arguments dels denunciants, sinó que els rebat de dalt a baix, i dona plena raó al TC espanyol, per la seva resolució.

El tribunal ve a dir que la suspensió del ple per aprovar la DUI era del tot necessària, derivada del perill de posar en risc l'ordre constitucional espanyol, i els drets dels grups parlamentaris minoritaris.

De fet, de l'argumentari de l'alt tribunal, se'n desprèn un raonament bàsic elemental, com és que la desobediència a les lleis, i a l'ordre constitucional, es pot admetre en el cas de persones, a títol individual, o col·lectiu, però mai per part d'una institució del mateix Estat. Per entendre'ns, algú pot decidir batallar contra l'estat de dret, i les normes bàsiques de l'Estat, però qui no ho pot fer, en cap cas, és el mateix Estat, o els òrgans que en formen part. Evident. Elemental, diríem. És a dir, la Generalitat, el Parlament de Catalunya, són parts de l'Estat, i tenen els drets i deures inherents a la seva existència i funcionament. És impensable, doncs, que siguin aquestes institucions les que decideixin i actuïn en contra de les seves pròpies lleis.

És el que hem dit i repetit, en aquestes mateixes pàgines, multitud de vegades. Els parlamentaris de Junts x Sí, i la CUP, no podien, els dies 6 i 7 de setembre del 2017, vulnerar el Reglament del Parlament, i aprovar unes lleis que vulneraven la Constitució espanyola i l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Els seus actes, les seves accions i actuacions se situaven clarament fora de l'estat de dret, i no formaven part dels seus drets, perquè representaven una institució fonamental del mateix Estat. Així, doncs, aquesta sentència desballesta totalment els arguments dels partits independentistes i suposa un precedent per a les que vindran més endavant. De fet, també aquesta setmana hem conegut una altra resolució per la qual no s'admetia a tràmit la denúncia de Carme Forcadell contra la seva presó preventiva.

En resum, anar als tribunals europeus pensant trobar suport a actuacions totalment fora de lloc, pot tenir l'efecte contrari al desitjat. Ara en tenim dues proves concloents i, realment, d'una claredat i contundència plenes.