01 de juny de 2019
01.06.2019

Aquell col·legi que ja no és el meu

31.05.2019 | 23:31

Sabia que aquest any se celebraria el 50 aniversari del col·legi Oms i de Prat i l'esperava amb una certa il·lusió, per això el meu desencís va ser encara més gran. «El punt àlgid de la celebració», tal com ho destacava el diari, va tenir lloc dissabte passat a Sant Benet i va consistir en una xerrada sobre «educació emocional», la presentació del vídeo de la cançó dels 50 anys i un petit concert. I quan vaig llegir que aquella «celebració» (sí, sí, d'allò en deien una celebració) pretenia ser «un punt de retrobada entre diverses generacions de professors, famílies i alumnes que han passat per l'escola», no sabia si riure o plorar. En la meva ingenuïtat esperava una gran festa al mateix col·legi (tal com la que van fer fa deu anys i em vaig perdre, però encara més grossa) amb un treball previ de recerca d'exalumnes perquè fos de debò «un retrobament», una tarda plena d'emocions i abraçades on la major part de les converses comencessin amb un «te'n recordes...». Però els que vam fer l'estirada en aquell pati a base de berenar pa amb xocolata no hi vam ser convidats (a mi la convocatòria em va arribar tard i de retruc) i tot va quedar en allò que en castellà s'expressa amb una paraula que entén tothom: «un paripé», gairebé un acte d'empresa. Una conferència sobre educació emocional en lloc d'un esclat d'emocions espontànies.

De fet, quan el diumenge abans vaig llegir l'entrevista a l'actual directora del col·legi ja vaig tenir clar que d'aquell meu Oms i de Prat només en quedava l'edifici. Aquella escola de la qual ella parlava «que l'any 68 va ser una escola catalanista, que ensenyava en català, i aconfessional», jo la vaig conèixer el 69 amb doña Pilar, don Julio, don Fernando, don Clodomiro? fent les classes en castellà, celebrant el mes de Maria i veient volar els mastegots, que mai m'havien tocat però que m'havien caigut molt a prop. Després d'aquella mistificació històrica, la resta de l'entrevista estava tan farcida de tòpics i d'aquell llenguatge corporativista i estereotipat, que em va acabar caient l'ànima als peus. Al meu Oms i de Prat no treballaven «per arribar a l'excel·lència educativa», ni tenia «quatre eixos estratègics» ni era «un centre educatiu amb una gran inclusió», ni els alumnes teníem «moltes eines per apoderar-nos» ni sabíem què volia dir ser «transversal». Però tot i així en tinc un record fantàstic, de les hores que hi vaig passar, de l'educació que hi vaig rebre i dels amics que hi vaig fer. Aquells amics i aquells professors que m'hauria fet tanta il·lusió retrobar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit