El cantant Ramon Mirabet va adonar-se, quan tenia 17 o 18 anys, que un dia es moriria. Quan va prendre consciència del destí inevitable es va angoixar, però l'angoixa va passar i l'experiència li va ensenyar a viure sense por i a seguir el seu instint. Ho va explicar aquesta setmana a Manresa, en una entrevista del cicle «Pessics de Vida», en la qual va parlar de les seves ambicions com a músic i va asseverar que tothom pot ser -va dir ser i no fer- el que vulgui. «Si hagués volgut ser astronauta ho seria», va deixar anar. I l'afirmació no va semblar ni broma ni supèrbia. Va semblar una certesa. He assistit gairebé a totes les entrevistes d'aquest cicle que aviat farà cinc anys. Hi han passat actors, científics, pensadors, escriptors, periodistes, músics i polítics destacats. Homes i dones amb talents diferents, d'àmbits dispars i amb trajectòries ben particulars. Escoltant-los i observant-los m'ha semblat intuir un no sé què que comparteixen tot i no assemblar-se entre ells.

Són inquietes, motivades, apassionades, positives, imaginatives. Han tastat la crisi, el fracàs o el desconcert. Són personalitats somiadores, de mirada jove -independentment de l'edat que tinguin-, i perseverants. Tenen en la seva trajectòria vital un familiar, un mestre o algun adult inspirador. Les històries que explicava l'àvia, la professió de la mare, el tarannà del pare, la música que s'escoltava a casa, els llibres que llegien, els plats que es cuinaven a la llar, les converses que hi havia, les paraules que es deien... apareixen sempre que miren enrere per explicar per què són com són. La majoria, amb alguna excepció, no eren bons estudiants i se sentien incòmodes en el sistema educatiu més formal. Destacaven en alguna matèria però eren mediocres en unes altres. Tenien interessos molt concrets i, al mateix temps, interessos dispersos, i havien començat i abandonat feines i car-reres. Això sí, tots guarden en la memòria un dia, una frase o un instant que va ser clau en el seu esdevenidor.

La primera pilot comercial de l'Estat espanyol i primera dona comandant de l'Estat espanyol, Bettina Kadner, que ha estat investida fa pocs dies doctora honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili, també va tenir el seu moment decisiu. Kadner va decidir que volia volar als 12 anys, quan acompanyava la seva mare a la feina. Mentre la mare, envoltada d'estris de pintura, marcava les línies del terra de les pistes d'aterratge de l'aeroport de Madrid ella mirava enlaire. Estava embadalida observant com volaven i aterraven avions majestuosos. La dona, que potser neguitejava per haver de dur la nena amb ella, poc es pensava que en aquell moment estava traçant la línia més decisiva de totes, la que portaria la seva filla lluny i ben amunt.