Les eleccions de diumenge passat mostren la complexitat política de tot l'Estat i el debat sobre els seus resultats serà llarg. Els nous ajuntaments no s'han de constituir fins al dissabte 15 de juny. En aquestes dues setmanes hi haurà declaracions contradictòries dels un i dels altres, converses públiques, trobades informals, reunions més o menys secretes i negociacions a tot nivell amb dos objectius: cada grup polític es vol assegurar el màxim d'alcaldies el dia que es constitueixin els nous equips municipals, i intentar que els que considera els seus rivals polítics en tinguin com més poques millor. Però la situació és complexa perquè cada municipi és un món. Per tant, no sempre la llista més votada s'emporta l'alcaldia. O sigui que les eleccions municipals ja s'han fet però els nous ajuntaments encara no existeixen i per descomptat que hi poden haver sorpreses. Des del punt de vista polític, el més interessant és el que passarà d'ara endavant. No tot és tan senzill com a Manresa, malgrat la insòlita diferència de només 10 vots entre les dues llistes més votades, que a més, ja governaven en coalició. La situació es complica en municipis com Barcelona on, per evitar un govern independentista, un conegut camaleó polític com Manuel Valls diu ara que votarà a favor d'Ada Colau i de Jaume Collboni, malgrat que tots dos havien estat objecte dels seus atacs continus durant la campanya electoral. O a Tarragona, on Fèlix Ballesteros, alcalde socialista des de 2007, anirà a l'oposició si ERC, JuntsxCat i la CUP es posen d'acord.

Més enllà de les municipals també les eleccions europees tenen les seves pròpies característiques. Cada estat de la Unió constitueix una sola demarcació electoral i això permet de rebre vots de procedències poc habituals. Carles Puigdemont, per exemple, va aconseguir a Catalunya més de 987.000 vots, però de fet en va tenir un total de 1.025.411, o sigui que més de 38.000 provenien de fora de Catalunya, dels quals més de 10.000 de les Illes, gairebé 7.000 del País Valencià, més de 5.000 al País Basc, 3.745 a Madrid i alguns milers més d'Andalusia i de Galícia. L'Estat té ara un nou maldecap: acceptarà que Puigdemont, Comín, Junqueras i Diana Riba siguin diputats europeus o no? Pel que sembla intentarà evitar-ho però no és pas gens segur que se n'acabi sortint.

De fet les batalles judicials a l'Estat i a l'exterior seguiran. L'unionisme recalcitrant ha celebrat com una gran victòria la decisió del tribunal d'Estrasburg de refusar el recurs contra la decisió del Constitucional de prohibir el ple del Parlament convocat per al 9 d'octubre de 2017. El refús diu que la prohibició va ser constitucional. Però «constitucional» equival sempre a «justa»? En canvi l'opinió del grup d'experts de l'ONU sobre detencions arbitràries és del tot contundent: assegura que les llarguíssimes presons preventives dels presos polítics catalans «no es justifiquen per la seva perillositat», que s'haurien de posar immediatament en llibertat, que s'haurien de fer efectives mesures d'indemnització i reparació a favor dels perjudicats i que caldria adoptar també les sancions pertinents contra els responsables d'aquesta violació de drets. Pedro Sánchez, el Tribunal Suprem i el Constitucional en faran cap cas?