Més enllà de la victòria a Catalunya de Puigdemont de la qual s'ha parlat molt en clau de país per les connotacions que pot tenir en el conflicte amb l'Estat, està passant força desapercebuda a Catalunya la situació en què queda el Parlament europeu després de les eleccions de diumenge passat. I no és pas que no hagin passat coses i prou interessants.
D'entrada, aquestes eleccions europees dibuixen un escenari molt obert. Per primer cop, la gran coalició de socialistes i populars no sumarà majoria al Parlament Europeu, ja que perden entre els dos aproximadament uns 80 escons. El retrocés inevitable del bipartit es converteix en una oportunitat per trencar la dinàmica de l'antic consens neoliberal de la Gran Coalició.
Per altra banda, no hi ha onada ultra a Brussel·les. Malgrat que els resultats en alguns països és preocupant (a França vencen les eleccions), l'extrema dreta no serà probablement ni el quart grup de la cambra, dar-rere dels Verds. Això fa que la por a una influència institucional remarcable quedi enrere, i la seva presència se seguirà notant més aviat al Consell a través de governs com l'hongarès o l'italià que al Parlament Europeu.
Finalment, la millor notícia són els resultats electorals dels Verds Europeus -grup en el qual estarà adscrit l'eurodiputat d'En Comú-Podem Ernest Urtasun-, que se situen com els grans vencedors de la nit electoral, en obtenir per sobre dels 70 escons, amb resultats molt notables a França, Alemanya i Irlanda. La centralitat de les qüestions climàtiques i el perfil clarament europeista dels Verds Europeus han estat dos factors clau d'impuls de l'espai polític, que molta gent ha identificat com el millor antídot contra l'eurofòbia i l'extrema dreta.
Els Verds se situen en una posició privilegiada per trencar la dinàmica de Gran Coalició, reduir l'excessiu rol del partit popular europeu i ser determinants incidint en el proper programa de la Comissió Europea.
Haurien de poder fer servir el seu pes polític i capacitat d'influència per situar com a prioritats amb compromisos una agenda ambiciosa per aturar el canvi climàtic, dotar el pilar social de contingut i propostes i apuntalar les reformes institucionals en un sentit democratitzador. En la distribució de responsabilitats, haurien de vetllar per tal que perfils molt distants al consens com poden ser Weber per la Comissió o Weidmann al BCE no s'imposessin. I en paral·lel, en la nova dinàmica parlamentària, es podrien impulsar noves majories que pivotessin entre les diverses forces progressistes i liberals. Perquè posar fi a l'austeritat d'aquests darrers anys és vital per recuperar l'Europa del benestar.
