Us sona això?: «Dels nous ajuntaments (...) se n'espera tant. Difícilment, els nous equips municipals (govern i oposició) podran donar resposta satisfactòria a tantes exigències com se'ls planteja des de la ciutadania. La feinada serà enorme: encetar la legislatura enmig d'un ambient contaminat de crispació política, retallades pressupostàries, cotilles administratives que impedeixen racionalitzar estructures, i la inevitable exigència del manteniment de la prestació de serveis aconseguida en èpoques anteriors. (...) A tots plegats cal desitjar-los coratge i bona sort...»... i l'honestedat de respectar l'opinió expressada pels ciutadans en les votacions, caldria afegir ara, vist l'espectacle en què s'ha convertit la configuració dels governs municipals arreu.

Aclareixo que la part del paràgraf entre cometes correspon a l'arrencada de l'article que vaig publicar en aquestes pàgines el 24 de maig del 2015, jornada d'eleccions municipals, i que -ja em perdonareu- també s'havia publicat quatre anys abans, justament el 22 de maig del 2011, diada d'eleccions municipals, adreçat als candidats a l'alcaldia manresana que, finalment, va ocupar Valentí Junyent. Fet i fet, doncs, ja fa 8 anys que es va escriure aquest encapçalament i crec que no ha perdut vigència.

El torno a recuperar avui, amb caràcter general i adreçat a la classe política del país, perquè, tot i que els desitjos de coratge i bona sort continuen vigents, aquest diumenge del 2019, una setmana després de les eleccions municipals i europees, tenim motius per desconfiar obertament d'aquells polítics que estan merdejant amb els resultats electorals. L'expressió màxima del tripijoc és el mercadeig que s'està fent amb l'alcaldia de Barcelona, però que també es reprodueix arreu dels ter-ritoris català i espanyol. Mai havia estat tan evident el menyspreu d'una part de la classe política a la voluntat popular. El tot s'hi val és norma desvergonyida, i la renúncia als principis ètics és pràctica normalitzada per part d'aquells que posen l'interès partidista al davant del general.

Així, tant si parlem de municipals, europees o generals, les trifulgues postelectorals defensen pactes allunyats de la lògica i traeixen la voluntat popular expressada a les urnes. Fa fàstic la fatxenderia amb què es canvien els criteris per defensar o rebutjar aliances, o per moure de banda i gruix les famoses línies vermelles argumentades durant la campanya electoral. Indigna veure com es neguen els drets a diputats i senador escollits pel poble, amb l'argument que estan sotmesos a judici i empresonats, cal dir que injustament segons dictàmens i opinions jurídiques qualificades. Regira la impunitat i a gust dels amics amb què es capgiren les normes de funcionament de les institucions europees a l'hora de respectar el milió de persones, ciutadans europeus, que van elegir Puigdemont i Comín com a eurodiputats. I fa feredat comprovar amb quina facilitat els partits sobiranistes fan el desentès al prec majoritari de la ciutadania perquè actuïn pensant en l'objectiu de país i amb unitat en l'estratègia a seguir. A quinze dies de quedar vist per a sentència el judici de la revenja, algú sap quin sentit d'estat inspira el sobiranisme, o si hi ha cap submarí torpedinant el procés cap a la República?