Hi ha sentències que dicta la justícia a l'empara del que li dicten les lleis del país on s'aplica i hi ha estats que a través de la justícia intenten aplicar unes sentències adaptables a les necessitats del moment. I el moment, en una entesa estesa entre bona part dels partits dominants (estesa de fa dies) és que cal un càstig exemplar i dissuasiu. No era desconegut aquest interès, l'únic que sorprèn és que surti de qui, encara que responent als interessos de la Fiscalia, té l'obligació de buscar, sempre, una aplicació justa de la llei i de la sanció.
En aquests darrers mesos, amb el judici obert, el ciutadà (no puc representar cap altre paper que el de simple ciutadà) viu entre sensacions, entre la visualització del que està passant al Tribunal Suprem i el que s'intueix que pot passar. I les vibracions que arriben d'aquella antiga capella convertida en sala de la màxima autoritat judicial espanyola, són d'una música que la gent de l'estelada no vol sentir tocar.
El fiscals, ahir, van culminar l'exercici preparat i premeditat. La seva conclusió no incorporava res del que ha succeït a la vista. Quatre mesos amb un tap a les orelles i unes ulleres negres per no veure els vídeos d'irritant realisme. Només l'advocada de l'Estat va tenir un petit espai de semidecència per no veure-hi algun dels delictes. Algú ha de veure que no calen sentències, calen solucions, i a la capella del Suprem no en venen.
