Pedro Sánchez és un jugador hàbil. Va oposar-se a permetre la investidura de Mariano Rajoy sabent que això d'entrada li portaria problemes però que, a la llarga, en sortiria reforçat. Va pactar uns pressupostos agosarats amb Units Podem comptant que si s'aprovaven ja els rebaixaria en l'execució i que, si no, podria car-regar-ne les culpes al seu principal enemic i problema, l'independentisme català. I va proposar Miquel Iceta per presidir el Senat pensant que si ERC i JXC li ho permetien podia vendre-ho com un gest cap a Catalunya i que, si ho impedien, com efectivament va ser, els podia acusar d'intransigents i contraris al diàleg.
La política és un joc, però no és només un joc, i assolir i conservar el poder no és ni pot ser l'únic objectiu. La política hauria de servir, també i sobretot, per solucionar problemes i transformar, en positiu, la societat. En aquest sentit, després de la triple derrota a les urnes de l'ultraespanyolisme tricefàlic, Pedro Sánchez i el PSOE tenen l'oportunitat (i l'obligació) de contribuir a resoldre el conflicte entre Catalu-nya i l'Estat espanyol. I per fer-ho, els cal una certa perspectiva i entendre que aquest embolic no comença l'1 d'octubre del 2017 ni el 27 de juny del 2010 (amb la sentència de l'Estatut) sinó que ve d'abans, com a mínim, de quan el Parlament entén que la societat catalana no està satisfeta amb el tracte que rep i proposa una possible (però improbable) solució: un nou estatut. I per què estaven i estan, la majoria de catalans i catalanes, insatisfets amb el Regne d'Espanya? Bàsicament, crec, per tres raons: diners, identitat (vinculada sobretot a la llengua) i competències (aclarir d'una vegada què depèn de cada administració i respectar-ho). A tot això s'hi pot donar resposta sense tocar ni una coma de la maleïda Constitució. Aquest any mateix el Govern espanyol podria anunciar i iniciar la modernització de Rodalies Barcelona, el traspàs de l'aeroport del Prat, el Corredor Mediterrani pel Mediterrani, l'ús del català als Parlaments espanyol i europeu, el blindatge de l'escola en català, l'aixecament de tots els recursos contra la Generalitat, un nou i millor finançament per a les institucions catalanes (ajuntaments també) i alguna cosa més. Amb això potser faria creïble la idea d'un Estat espanyol diferent i una part de l'independentisme se sentiria temptada a conformar-s'hi (sobretot si, paral·lelament, es trobés una sortida per als presos i exiliats).
L'Adam ha abandonat els pocs principis que li quedaven i ja no és ni independentista, pensareu. No, això que exposo no és el que a mi m'agradaria, ni tan sols és el què crec que pot passar, perquè el PSOE i Pedro Sánchez tenen una idea de la nació i l'estat incompatible amb un plantejament federalitzant i proper a la plurinacionalitat com aquest. El que pretenc, senzillament, és explicar que no és cert que el conflicte estigui encallat perquè els independentistes som uns tossuts (que ho som) sinó perquè a Madrid (concepte, no ciutat) no es plantegen cap altre final del conflicte que no sigui la rendició incondicional del republicanisme català.
