Hi haurà un Lledoners segona part. Els set homes (i dues dones) empresonats que el Supremo està jutjant tenen totes les butlletes per tornar a les cel·les que van deixar fa unes setmanes. Esperaran la sentència al Bages. A Madrid només queden les escorrialles judicials: les conclusions de les parts i un quart d'hora per a cadascun en el torn d'última paraula. Quinze minuts per evitar quinze anys de presó. De les tres opcions que tenen al davant, tot apunta que els cor-respondrà tornar al mòdul de la presó de Sant Joan. Es quedarien a les garjoles de Soto del Real si el govern fos del Partit Popular, Ciudadanos i Vox. Pedro Sánchez els durà a «casa». L'arbitrarietat política seguirà passant per sobre de la mecànica judicial. L'Estat profund no permetrà que surtin en llibertat mentre esperen la decisió dels set magistrats suprems. Saben que serien elevats a la categoria de màrtirs renascuts, els seus actes públics serien multitudinaris i reactivadors de l'independentisme. No s'ho poden permetre i la pressió contrària és i serà des de tots els fronts disponibles. Potent i agressiva. Mentre escric, em ve al cap una quarta opció: el confinament als seus domicilis, amb una polsera al turmell i potser la prohibició de fer declaracions o comunicar-se amb l'exterior. Si opten per aquesta, ho vendran com un acte magnànim cap a ells.
Si la meva previsió és encertada i els retornen, tornarà el pelegrinatge, les múltiples reunions a la sala de visites amb els reus, les declaracions a les portes, les manifestacions diürnes i nocturnes, recuperarem al «Joan Bona Nit» i les pintades grogues s'intensificaran si és que és possible tal cosa. De fet, en algun moment els seus autors s'hauran de preguntar si l'empastifada de llaços i cintes pertot arreu servirà per a la utilitat pretesa o bé només per mantenir alta la moral dels més abrandats mentre embruten l'espai comú. Berga en podria ser una mostra com qualsevol altra. Força pals dels senyals viaris estan acolorits per un grup de maldestres i els car-rers tenen un llaç a terra cada quatre metres. Els van retolar amb un motlle fet a propòsit però no van tenir en compte que els primers cotxes que hi passarien (amb la pintura fresca) escamparien la grogor de forma irregular, enlletgint tot l'entorn. Poden acabar amb tot groc, i si cal, plantar ginesta als camps que resisteixi tardors i hiverns, però en algun moment s'hauran de preguntar si té alguna utilitat real més enllà de convertir els nostres pobles en una monocromia insofrible.
El temps fa l'hàbit i el costum. Els presos semblen penosament adaptats a la seva condició carcària. La privació de llibertat els converteix en ostatges de l'Estat, de la seva condició i de les seves servituds respecte dels que els voten i els que els atien a mantenir-los tancats. Segons la seva constitució, jutjar i empresonar té la funció de rehabilitar els que han comès un delicte un cop jutjats. Ells, els grans defensors de la seva llei magna, l'han llegit només on els convé o fan veure que no la coneixen. Volen castigar. I per aquí aviat caldrà començar a valorar que aquesta mena de dia de la marmota entre reixes és duríssima per als que la pateixen però també acabarà sent insostenible per a tota la societat. Arribarà la sentència, vindran els escarafalls i una nova convocatòria electoral. Una més. Tot abans d'acabar aquest any. Ells seguiran privats de llibertat i arribarà un dia en què s'haurà d'assumir que els temps polítics no poden estar lligats a situacions personals d'exiliats i presos polítics. Altrament, l'ambient i els ànims col·lectius també acabaran engroguits pel pas del temps, amb aquell to pansit i d'aparença malaltissa que mostren les ànimes encallades al purgatori.
