Amb aquest nom es coneix la venda ambulant i il·legal al carrer, on determinats productes -generalment imitacions de grans marques- s'ofereixen a baix preu, exposant-los al terra sobre una manta o un gran llençol. Si bé es tracta d'una activitat que fa molts anys que existeix, ha estat als darrers temps que s'ha convertit en una autèntica plaga, especialment a les ciutats i pobles turístics. El cas de Barcelona ha esdevingut paradigmàtic d'un fenomen que s'ha descontrolat en gran manera. La manca de capacitat -i, sovint, voluntat política- per tallar aquesta realitat de bon principi ha arribat a colonitzar literalment eixos viaris importants i estacions de transport públic.

Això s'ha produït per diverses causes, especialment perquè els venedors són, quasi exclusivament, immigrants en situació de residència irregular i s'han de gua-nyar la vida. Des de determinats àmbits municipals s'ha anat marejant la perdiu dient que es tracta d'un problema social -ben cert!- i que no era pertinent actuar-hi amb mà dura, sobretot perquè es tracta d'una realitat complexa de gestionar i on les diverses administracions públiques, força descoordinades, s'han anat passant la pilota. Possiblement al principi es podia entendre aquesta actitud prudent i contemporitzadora. Però mirar cap a un altre costat, no perseguint tampoc els centres distribuïdors d'aquests productes, ha fet que s'hagi desbordat i, finalment, sembla que s'ha reconduït parcialment amb major control per part de la policia.

Nombroses associacions de comerciants han demanat, amb raó, que no es permetés aquesta ocupació il·legítima i desendreçada de l'espai públic. De fet, la imatge oferta de la ciutat és patètica i alhora un greuge a tots els empresaris que contribueixen amb els impostos corresponents. També s'ha dit que produïen un prejudici econòmic, si bé això és més difícil de quantificar, ja que es tracta d'una compra compulsiva que no és, de fet, cap alternativa real a les botigues tradicionals. En qualsevol cas, també és el xoc entre dues cultures de carrer. La d'aquí, regulada, i la del tercer món, on l'espai públic esdevé anàrquic per naturalesa.

Fa poc que el periodista Yeray Sánchez Iborra ha publicat un llibre interessant que ens introdueix de ple i amb criteri en aquesta realitat. Ha anat a buscar els autèntics protagonistes per viure de prop les seves circumstàncies. Es titula Vida mantera. Retrat circular de la venda ambulant (Dakar-Barcelona) i l'edita Octaedro. Explica com aquesta gent, una vegada aquí, s'ha començat a coordinar mitjançant sindicats i cooperatives que, fins i tot, han donat lloc a la creació d'una marca de roba pròpia anomenada, precisament, Top manta. L'autor creu que per aquí ha d'anar la solució al problema, conjuntament amb l'elaboració de plans socials específics i creïbles. Jo hi afegiria que si va acompanyat d'un cert consens a l'hora de planificar l'espai públic i d'un actitud ferma d'anar contra les màfies i l'economia submergida, molt millor.