06 de juny de 2019
06.06.2019

Sant Martí de Puig-reig

05.06.2019 | 23:38

És una església romànica, construïda pels vescomtes del Berguedà en el segle XII, al terme municipal puig-reigenc; tot i que –anteriorment– ja hi havia una església primitiva en el topònim de Pujo regis, dins del castell, documentada a l'acta de consagració de la catedral d'Urgell, consagrada novament pel bisbe Nantigis el 21 de gener de 907, i que, des de ben aviat, estava dedicada a sant Martí, al turó del Puio regio.

Una església que s'impregnà de l'esperit dels templers que en tingueren cura com a comanda, a partir de 1187, fins a la seva dissolució pel pontífex Climent V el 1312 i de l'espiritualitat dels seus ulteriors hereus del patrimoni, els hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, i, per tant, del lema d'ambdós ordes que són una mostra de la seva proximitat i vinculació a Terra Santa i una prova inequívoca del sentiment de transcendència a la pròpia existència, en la condició de criatures que lloen el Creador: «Non nobis Domine, non nobis, sed Nomini Tuo dat gloria» (No a nosaltres, oh Senyor, no a nosaltres, sinó dóna glòria al teu nom, en el cas de l'Orde del Temple) i dues de les virtuts teologals, la fe i la caritat, amb «Tuitio Fidei et Obsequium Pauperum» (Defensa la fe i ajuda els pobres, en el cas de l'Orde de Malta).

Un anhel de cavalleria i del coratge dels croats que germina en el cor berguedà, el mateix any en què conclou la Segona Croada, quan els templers i els hospitalers són vençuts per Saladí en la batalla de Hattin, el 4 de juliol de 1187, i 3 mesos després es produeix la caiguda i desaparició del regne de Jerusalem. En aquest moment s'inicia la gran diàspora dels ordes militars que recalaran en altres latituds però amb el propòsit de retornar als Llocs Sants, de manera cíclica en cadascuna de les croades, com la Tercera, convocada pel papa Gregori VIII, 25 dies després de la gran desfeta de les forces de la Cristiandat, amb la rendició del sobirà de Jerusalem, Guiu de Lusignan.

Sant Martí de Puig-reig té una elegància sòbria, sense elements superflus, amb la pedra que el sol daura com si fos l'Arca de l'Aliança, de llevant a ponent. Amb la primera llum del dia entra per la finestra de doble esqueixada i apuntada per un arc adovellat a l'absis, per besar l'altar i il·luminar el temple d'una sola nau que es troba en un íntim recolliment. L'astre rei penetra dins del temple com a testimoni de «qui és el que és», de manera que esglaia de forma sobrenatural quan s'accedeix per la porta situada a ponent. Després de franquejar els tres arcs de mig punt, adovellats i en degradació, com en una trinitat concèntrica que descansa sobre dos capitells per banda, com si fossin els quatre evangelistes vetllant per l'ortodòxia de la paraula, que fan de base a sengles capitells deteriorats, que intriguen l'observador per la incògnita dels rostres que ha desdibuixat l'erosió dels segles.

El mur de ponent és traspassat per una finestra de doble esqueixada coronada per un arc de punt adovellat que deixa entrar la llum d'occident i la vermellor del crepuscle. Una paret que culmina en un campanar d'espadanya, amb dues finestres i d'una alçària gran que el converteixen en una mena de mitra de pedra.

Un edifici amb quatre contraforts exteriors a cada lateral que li donen solidesa i obrant com a sentinelles del culte. I l'interior és d'una bellesa serena i una sobrietat austera que concentra l'atenció en l'intrínsec de cada ésser i, a la vegada, flueix convertida en una oració subtil i etèria i que es projecta i reverbera en la volta de canó apuntada de la nau i el quart d'esfera de l'absis.

En un arcosoli d'arc apuntat, a la dreta de l'altar, s'hi troben unes pintures murals que constitueixen un veritable joiell pictòric, cromàtic i simbòlic. l'Amfisbena, la serp que va en les dues direccions, amb un cap a cada punta, i que per als grecs i els romans significava la fecunditat, mentre que per a d'altres cultures és la imatge de l'infern. I unes imatges que commouen i entendreixen l'observador com l'Anunciació amb Maria portant un fus de fil, vestida amb una túnica blanca i un mantell blau sobreposat i cobrint-li el cap, com a esposa de Josep que apareix en un segon terme i sense el limbe que corona Maria i l'arcàngel Sant Miquel; la Visitació, on Maria i la seva cosina Elisabet, les dues en cinta hi apareixen foses en una abraçada afectuosa i amanyagadora, com si Maria ja acollís tota la humanitat; i la Mare de Déu i el Nen Jesús que és la representació pictòrica amb més influència bizantina, talment es tractés d'un icona oriental, a la vora del Llobregat, record preuat, potser, del bagatge dels templers que arribaren a Puig-reig des de l'altra riba de la Mediterrània.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit