Win-Win

És curiós, però en política no és exactament així, o més ben dit, la majoria dels negociadors no s'ho plantegen d'aquesta manera. Aquests dies estem en el moment de l'èxtasi de les negociacions. A Espanya n'hi ha milers i òbviament moltíssimes d'entrecreuades. A Catalunya en tenim més experiència pel fet que en la política catalana sempre hem tingut més actors, ja que hem tingut en joc el fet nacional, però la manera d'encarar les negociacions és exactament la mateixa.

El sistema electoral espanyol, tot i ser proporcional i sense prima per al guanyador, dona un resultat d'estabilitat sorprenent. El nombre de mocions de censura és percentualment molt baix i gairebé comparable al dels sistemes electorals majoritaris.

A Espanya estem assistint per part de la dreta a una manera de negociar que si els surt bé s'estudiarà a totes les facultats però que té tots els ingredients per acabar malament. El Partit Popular ha perdut gairebé a totes les comunitats autònomes i a les ciutats importants, i per poder governar necessita posar-se d'acord amb Cs i amb Vox. El curiós del cas és que negocia amb uns i altres per separat, fins aquí res a dir, però amb cap voluntat de posar els altres dos d'acord. Busquen un resultat final més o menys que sigui, PP-Cs ens repartim el poder i Vox diu amén. Digueu-me estrany, però aquest acord no el trobo possible. O els «estrategs» comencen a pensar com compensen Vox o els acords a tres, amb Vox donant el vot només per impedir el govern d'esquerres, no seran possibles o duraran molt poc i entrarem en una fase d'inestabilitat local mai vista.

A Catalunya, com sempre, la cosa està molt més embolicada i aquest cop començant per la capital, que no és poca cosa. A Barcelona, ha sorprès que en Valls regalés els seus vots a Colau per impedir un govern independentista. Per mi, i en contra del que escriuen experts analistes, el francès s'ha pres aquest procés com el que realment és, una segona volta de les eleccions. A França, on a la segona volta també participa la ciutadania, estan molt acostumats a votar els seus adversaris perquè no guanyi un tercer. (En els últims vint anys l'esquerra francesa ha votat dos cops el candidat de la dreta per impedir que guanyés el Front Nacional de la família Le Pen). L'enrenou d'aquest fet en tapa un altre de més curiós, en Maragall, que per ERC diu que posarà l'Ajuntament al servei de la independència però curiosament no mostra el més mínim interès a governar amb l'altre partit independentista del ple i soci de govern a la Generalitat. Encara més, diu que vol un acord amb els neocomunistes dels Comuns i després sumar-hi els socialistes. El perquè d'aquest posicionament? El Tete, així és com el coneix la família i els íntims del PSC, ha estat molts anys al govern de l'Ajuntament i sap molt bé que sense l'Àrea Metropolitana és molt difícil dur el dia a dia de l'Ajuntament, com ha passat en aquests dos últims mandats. I qui manarà a l'AMB? L'alcalde de Barcelona en tindrà la presidència però haurà de nomenar un vicepresident executiu que no podrà ser cap altre que no sigui del PSC, donat que el PSC té 41 de 90 consellers i fàcilment passarà dels 20 alcaldes dels 36 ajuntaments que el componen.

I a Manresa? A Manresa en Valentí Junyent ha amenaçat d'anar-se'n a l'oposició si ERC no vol compartir l'alcaldia. Bé, és una manera de veure-ho, però la realitat és que a l'oposició ja l'hi han enviat els ciutadans. Sembla una afirmació molt dura però ni que sigui per 10 vots és així. Si realment es volia fer valer davant dels negociadors d'ERC, per inversemblant que pugui semblar, en Junyent havia de plantejar un govern alternatiu i fer veure que treballava en aquesta direcció. Ara depèn de la «generositat» d'ERC, que a Manresa fa gairebé 24 anys que treballa per a aquest moment. Recordo com si fos ara l'estiu del 1996, quan en Ramon Fontdevila va ser alcalde accidental, per les vacances de Jordi Valls, com deia a tot aquell que el volia escoltar, que Manresa tornava a tenir un alcalde republicà després de la guerra.