En la recent trobada del Cercle d'Economia, a Sitges, es va parlar, i molt, del declivi de Catalunya, i les seves conseqüències. Si repassem la història de la humanitat, hi ha col·lapses de civilitzacions, d'estats i de ciutats-estat, motivats per catàstrofes naturals. En aquests casos, res a fer, res a dir, perquè contra les forces de la natura, ben poc es podia fer. En altres casos, el declivi era per causes diverses, sovint, lligades al tarannà dels governants, poc destres en el maneig dels afers públics, o embolicats en batalles internes que els distreien de les obligacions quotidianes.
Aquí, a casa nostra, són molts els qui no accepten ni volen veure el declivi que s'està produint des de fa uns quants anys. Un declivi, per partida doble, per la desorientació i pèrdua de lideratge de Barcelona, governada per una colla inexperta que ha volgut improvisar i canviar de rumb, pensant que es pot fer maniobrar un transatlàntic de manera similar a com es fa amb un veler. El resultat el tenim a la vista, amb un descens d'uns quants llocs en la puntuació mundial. I si no es forma un nou govern, realment potent, anirà baixant, fins a tocar fons.
Quant a país, hem passat de considerar-nos un dels quatre motors d'Europa, a escala regional, a ocupar un lloc de segon nivell, sense cap pretensió de tornar a un lloc de prestigi, suma de l'europeisme militant dels catalans i l'empenta de la capital, Barcelona. Agradi o no, ho acceptem o no, el declivi és evident.
I en què és evident? La primera constatació és la d'un país sense govern, sense guió, sense entesa interna, i amb conflicte extern. La segona constatació és un país amb un govern d'esquena i barallat amb la capital. La tercera constatació és la d'emprendre un camí cap a un objectiu impossible, com és la independència, i les seves inevitables conseqüències.
Aquestes constatacions porten cap a uns resultats inevitablement negatius i persistents en el temps, que poden provocar danys irreversibles, en el seu funcionament present i en el futur. Fa poc més d'un any vàrem assistir a una fugida d'empreses, entitats, fundacions, associacions i particulars, que buscaven refugi en llocs més segurs. Alguns volen minimitzar aquesta fugida. Altres la consideren temporal. La realitat és que milers d'entitats, de tota mena, van marxar i no han tornat. Ho faran? No mentre duri la inseguretat i la frivolitat amb què el govern de la Generalitat, i els partits que li donen suport, actua.
Però si els fets descrits ja són prou greus, n'hi ha altres de no tan visibles però molt més perjudicials. El més greu és el desprestigi de les institucions, la falta de seguretat jurídica, el joc frívol amb temes de gran serietat i transcendència. D'aquí es desprenen decisions de gran importància que només veurem i comprovarem d'aquí a uns mesos o uns anys. No sempre la malaltia apareix de cop. Hi ha malalties larvades que van minant el cos, fins a deixar-lo afeblit i desanimat.
Per informes d'alt nivell, per xerrades amb càrrecs estratègics, per notícies internes de grans empreses, es pot veure el canvi de rumb, en els àmbits financers. Són molts els que han deixat d'aterrar a Espanya, via Barcelona, per fer-ho via Madrid, Bilbao o València, per enumerar tres ciutats que estan fent molt bé els seus deures. Hi ha altres moviments, en matèria de congressos, trobades internacionals, fòrums, espectacles, cultura i oci que van a la recerca de ciutats alternatives a Barcelona i a Catalunya. I les troben, perquè hi ha una immensa i ferotge competència a escala estatal i a escala internacional.
Algú dirà que són exageracions o visions esbiaixades de la realitat. Ja m'agradaria que ho fossin, però quan tens accés a documents que posen blanc sobre negre aquestes perspectives veus els danys causats per uns anys totalment forassenyats que han desmantellat els grans èxits obtinguts en els primers trenta anys de democràcia. Estem en declivi, i la primera via per fer-hi front és reconèixer-ho. La segona via és posar-hi remei, començant per un nou govern a la ciutat de Barcelona i preparant-nos per canviar el de la Generalitat tan bon punt es convoquin eleccions. El remei és aquest, cap altre.
