Deien les llegendes que l'evangelista Lluc era pintor. I no els faltava una certa raó, ja que quan vol explicar «per dintre» la fondària de Jesús, sembla que pinti, i de vegades força més enllà dels «realismes» superficials. Expressar el «misteri» d'una persona demana «travessar» la realitat cap en dintre. Això ens ofereixen els relats de la festa d'avui. Però, alerta: malament rai qui demani a un Picasso que la seva captació, p. e. de Gernika, sigui una vulgar reproducció de l'exterior de la realitat. La pintura de la Pentecosta que avui ens fa Lluc s'acosta més a aquesta manera d'expressar-se.

1. Els companys, deixebles, amigues i amics de Jesús visqueren el fracàs estrepitós del Regne que predicava, quan tot va acabar en una execució capital moguda per l'església i l'estat de l'època confabulats. Aquells deixebles han tingut la inenarrable experiència que la seva «mort havia estat vençuda per la victòria», que ell era viu, amb una Vida del tot nova i definitiva, i que es trobaren molt vivament amb ell.

Foren, segons explica l'esplèndida nar-ració-pintura de Lluc, quaranta dies de trobament, de proximitat, de compartir la conversa i les menjades, encara que els era ben palès que estaven en un altra «paradigma»: que el món nou se'ls havia acostat, que «un altre món era possible», que «allò» definitiu els havia omplert, que havia esclatat el Regne de Déu.

2. Lluc pinta una escena, una mena d'espectacle de «foc i de llum», i el situa en el dia de la solemníssima festa jueva de la Pentecosta, en una Jerusalem plena de gom a gom de jueus i grecs arribats d'arreu del món.

Aquells pobres amics de Jesús, que havien estat tan aclaparats per la mort de Jesús, ara es descobreixen plens de Vida, Foc, Vent impetuós, Esperit, Energia, Paraula forta com el tro..., capaços de ser llançats, per la causa de Jesús, arreu del món, fins a la inaudita proesa d'arribar als extrems de la terra.

Què va passar? Hom imaginarà un o altre escenari, anècdota o narració. Ells, per explicar la seva experiència «mística», utilitzen el llenguatge poètic, mític, amb metàfores sonores i visuals (foc, tro, ventada, paraula...), tretes de les imatges de la seva cultura bíblica.

El do de l'Esperit Sant crea uns homes i dones nous, els fa parlar i sortir del seu silenci i mutisme poruc. El seu cor està cremant de foc, vigoria, paraula, tro... I al seu entorn la gent de Jerusalem queda sorpresa. Els estrangers (jueus que de tantes generacions ja no entenen la llengua, o pelegrins grecs) comproven, desconcertats, que entenen el que els apòstols diuen, i cadascun en la seva pròpia llengua.

3. El pintor Lluc està dient coses molt grosses. Per exemple, que s'ha superat el «mercat de Calaf» de la Torre de Babel: és el món de la integració, de la inclusió, no hi ha exclusió de races, ni de cultures.

És la «globalització» que promou l'Esperit de Jesús.

I aquesta mateixa experiència de globalització fa que els apòstols, sense pretendre-ho, ni haver-ho imaginat mai, transgredeixin tots els límits insuperables per al jueu ortodox. I gràcies a aquesta vigoria, esperit, foc, tro, llum... la bona notícia de Jesús ens ha arribat a nosaltres. I aquest Esperit creatiu és més fort que qualsevol fracàs i mort (com el de Jesús). És més fort que el fracàs tan conjuntural d'una «suposada» cultura cristiana que pot aclaparar de tristesa la nostra feta a uns paradigmes d'altre moments.

4. Avui és dia per creure que és l'Esperit el qui ha portat, porta i portarà endavant la «bona Notícia de Jesús», no precisament segons els nostres models culturals. Justament això és el que Lluc va narrant en els Fets dels Apòstols. «Veni Sancte Spiritus, Veni Creator Spiritus».