En unes eleccions, la gent vota persones i partits, més que no pas programes. I en unes eleccions locals, tan marcades per la proximitat i la coneixença directa, encara més. A escala municipal, doncs, els programes acaben sent una rastellera de projectes i bones intencions que els electors, si és que se la miren, observen més aviat amb un gran escepticisme. Tothom ja és prou grandet per saber que, després, quan arribi l'hora de la veritat, s'obrirà una bona distància entre allò que s'ha promès en el període electoral i allò que s'acabarà fent o serà realment possible.
Tanmateix, espigolant en els resultats del dia 26 de maig a l'Anoia, i més concretament a la Conca d'Òdena, em sembla observar dos casos significatius en què el resultat de la composició de forces i els continguts dels programes semblen adquirir una certa rellevància.
A Òdena, per exemple, va estar molt present damunt la taula el debat al voltant de les bondats o perjudicis del projecte de la Generalitat de Catalunya, el Consorci de la Zona Franca i els alcaldes de la zona de tirar endavant el macropolígon de Can Morera, que permetria treure al mercat 300 hectàrees més de les 200 ja existents en matèria de sòl industrial. No cal ara recordar els arguments favorables i contraris al projecte, que són ben fàcils d'imaginar i que tenen a veure amb el model de creixement desitjat, la pèrdua de sòl agrícola i la capacitat d'aquests espais d'atreure inversions efectives que proporcionin mà d'obra. El cas és que, en les eleccions municipals recents, el PSC, que defensava el projecte, va passar a ser segona força i, per contra, va resultar guanyadora la candidatura Fem Òdena-AM (vinculada a ERC), que amb el vot d'una candidatura d'independents podria obtenir l'alcaldia i la majoria absoluta. Els dos grups que podrien sumar són contraris al macropolígon, de manera que, per una vegada, i repetint en certa manera el que ja va passar l'any 2011, un projecte urbanístic concret ha condicionat el resultat electoral i, doncs, la formació del govern del municipi. El programa, doncs, ha marcat la pauta.
L'altre cas que voldria comentar és el de la capital de la comarca, Igualada. No és el mateix, perquè en aquest cas la pèrdua de la majoria absoluta de Junts x Igualada no sembla respondre pas a un projecte tan transcendental i específic. Però vet aquí que ara l'alcalde Marc Castells ofereix a ERC de sumar-se al govern, però demana al mateix temps que «es respecti» el programa del partit vencedor. I justament en matèria de programa apareixen alguns desacords profunds entre ambdues forces: només cal recordar, per exemple, el tema de la nova redacció del POUM, que Castells s'ha negat a executar fins ara contradient els seus compromisos, la municipalització de la gestió de l'aigua o la política d'habitatge. Són tres temes transcendents, entre d'altres, que precisament comparteixen els tres grups que, si es posessin d'acord, podrien formar una majoria alternativa a Junts x Igualada.
Amb un grau de consciència més o menys gran, amb situacions no necessàriament homologables, vet aquí que els veïns d'Òdena i d'Igualada han votat més enllà de la cara d'un candidat o el logotip d'un partit polític. A la pràctica, han marcat la balança en un terreny clarament programàtic, en un model de ciutat diferent. Els possibles pactes, doncs, ja no dependran tan sols d'un determinat repartiment de carteres, sinó de continguts de profunditat que poden marcar el futur d'una manera diferent. És, em sembla, una bona notícia per als dos municipis, perquè aquesta és, fet i fet, la qüestió autènticament de fons que es ventila en unes eleccions municipals.
