08 de juny de 2019
08.06.2019

Els carlins de Trieste

07.06.2019 | 23:25

La presència de la nostra ciutat de Berga a les guerres carlines causà profund impacte, tant en la pròpia història com a la memòria ciutadana. Àdhuc, fins al punt que durant els darrers anys l'Ajuntament, amb la cooperació d'entitats i clubs ciutadans, organitza a l'estiu una popular Carlinada, lúdica i competitiva entre «carlins i liberals» amb els lloables objectius d'aprofundir en el coneixement històric i en la cohesió social.

Aviat entendrà el lector què he anat, jo, a cercar a Trieste, ciutat nord-italiana i adriàtica. Talment l'abundor dels seus vestigis d'art romà? O potser el glorificador monument al savi alemany Johann J. Winckelmann, considerat el pare de l'arqueologia i la història de l'art, que morí a Trieste el 8 de juny de 1768?

El que realment em seduïa era entrar a la catedral de San Giusto (Sant Just). Pel seu singular valor artístic assolit fa set segles, consistent en la fusió en una sola, de dues esglésies preromàniques, paral·leles i separades uns quants metres, mitjançant enllaçar-les amb una nau central i així configurar el gran i admirable temple romànic de cinc naus que és avui.

Però això no és tot. El que concretament m'hi dugué era endinsar-m'hi fins la capella lateral de Sant Carles Borromeu per contemplar-hi les negres làpides de marbre sota les quals reposen les restes dels quatre aspirants carlins a la corona del regne d'Espanya (Carles V, Carles VI, Joan III i Carles VII), que visqueren i sofriren fins a l'exili les guerres carlines (1833-1876).

El cas és que el primer d'ells, Carles V, morí l'any 1855, a la ciutat de Trieste, que aleshores formava part de l'imperi d'Àustria on havia estat acollit per gentilesa de l'emperador Francesc Josep I, el qual, a més, decidí dignificar per a la posteritat la condició nobiliària del seu hoste i successors, i va conferir a aquella capella els honors de panteó reial.

A la detinguda visita a la capella de Sant Carles, els lapidaris textos en llatí inviten a la reflexió i a inevitables evocacions històriques. Començant per Carles V, «modestus in adversis constans in pietate?», que el 1836, travessant l'Ebre, s'adreçà als catalans i els prometé fomentar indústria i comerç, i que el 1837 atorgà a Berga la capitalitat carlina del Principat, que culminà el 1839 a Avià amb la destitució i posterior execució del Comte d'Espanya.

I com a punt final del recorregut, davant Carles VII, «fortitudine augusto», que jurà les llibertats forals davant l'Arbre de Gernika i que el 1873 ordenà al seu germà, príncep Alfons, la fracassada reconquesta de Berga i que sofrí les inclemències del fred al pla d'Anyella amb les tropes. Fou el mateix Carles VII qui l'any 1874, des de la frontera francesa, signà un manifest on retornà als catalans els furs que Felip V havia derogat un segle i mig abans. I qui el 1906, tres anys abans de morir, encara pogué veure com el seu partit, conjuntament amb els nacionalistes catalans i els republicans, s'unia a Solidaritat Catalana.

Nostàlgica i evocadora resultà la visita a San Giusto. Especialment avui, quan l'altra branca borbònica, mal denominada «liberal», s'asseu al tron hispànic. Confesso no ser monàrquic ni carlí, però admeto que, atesa la realitat actual, i com a mal menor, em reconforta imaginar que la vencedora de les guerres carlines hagués estat aquella dinastia que encara somnia sota els negres marbres de Trieste.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Consulta l'exemplar d'avui

Al quiosc del diari pots llegir en format digital l'edició publicada en paper. 

 
L'últim El més llegit