Segueix la incògnita sobre com acabaran els plens de constitució dels nous ajuntaments i el cas de més relleu és el de Barcelona. Per descomptat que Barcelona no és un municipi més dels 947 que hi ha a tot Catalunya. Per això la batalla per governar-lo és especialment significativa. A Barcelona ERC va ser la llista més votada i va sobrepassar de gairebé 5.000 vots la de Barcelona en Comú, però totes dues van aconseguir el mateix nombre de regidors: 10. Junts per Catalunya es va quedar en 5 i la llista de la CUP i la de Primàries no en van treure cap, tot i que aquestes dues llistes, clarament independentistes, van obtenir en conjunt més de 57.000 vots. Vox, no va arribar als 9.000 vots i tampoc no té cap regidor. I el conjunt de Ciutadans, PSC i PP en van aconseguir 16. Per tant, Ada Colau té la clau de la majoria. O bé governa conjuntament amb ERC -la llista més votada- i amb el suport puntual de Junts per Catalunya, o bé pot triar de fer un pacte amb el PSC i acceptar l'oferta de Ciutadans que segons el seu cap de llista Manuel Valls, li cedirà, diu que sense cap condició, tres vots per tal que pugui arribar als 21 i tenir majoria absoluta al consistori. Dit d'una altra manera: Colau pot governar amb qui ha guanyat les eleccions a Barcelona o bé a cada votació dependrà del suport que li vulgui proporcionar el bloc del 155, que a la pràctica és qui en traurà profit perquè haurà fet realitat el seu objectiu fonamental: barrar el pas de l'independentisme a l'Ajuntament de Barcelona.

Aquesta complexa situació de l'Ajuntament de la capital catalana és una bona mostra de l'enrevessada conjuntura política general. Tot fa pensar que la propera investidura de Pedro Sánchez dependrà d'una votació ajustadíssima. O sigui que l'estabilitat del nou govern de l'Estat també serà molt precària. El PSOE, doncs, que ja és habitualment molt poruc a l'hora de prendre decisions, encara ho serà més en les qüestions que afectin Catalunya per la pressió contínua de l'extrema dreta i dels seus mateixos barons. En aquestes circumstàncies no es pot esperar cap signe positiu de distensió ni cap voluntat real de diàleg en l'àmbit de les relacions entre el govern català i el de l'Estat. I això es notarà especialment des d'ara fins al proper gran esdeveniment que sacsejarà el país: la sentència del judici que està a punt d'acabar-se. I que segons algun entesos podria fer-se pública després de l'11 de setembre i abans del 16 d'octubre, quan es compliran els dos anys de presó dels dos Jordis, que en principi és el període màxim de presó preventiva, tot i que encara es podria prorrogar.

Durant aquest període l'independentisme haurà de mantenir l'empenta i la iniciativa, i deixar de banda qualsevol mena de desànim i de cansament. I alhora, acabat ja el darrer i llarg cicle electoral i les divisions que sol comportar, caldrà recuperar més que mai allò que fa por realment al poder polític i econòmic que domina l'Estat: la imprescindible unitat entre partits i amb les entitats de la societat civil, l'objectiu de fer créixer encara més els defensors de la república catalana -que ja han superat el 50% dels votants- i l'esforç que cal seguir fent en la difusió internacional del cas català, ara que ja comença a ser conegut arreu.