En la dutxa escocesa a què ens sotmet el judici del Procés, aquesta setmana toca la temperatura contrària a la que ens va caure la setmana passada amb l'informe de les acusacions. Ara és l'hora de les defenses i de les darreres paraules dels acusats. I després, a esperar sentència amb divisió d'opinions i de pronòstics.
La setmana passada no va ser agradable per a l'independentisme. La part acusatòria es va esplaiar amb contundència, va alçar el to de la retòrica i, segons molts comentaristes, va demostrar encert en les argumentacions legals. Es va notar que hi havien treballat: les afirmacions més agosarades les van presentar sobre el matalàs d'una extensa enumeració de jurisprudència. La piconadora que van posar en marxa els quatre fiscals, seguida per l'advocacia de l'Estat rematant la feina, va fer mal. I si això no fos prou, al mateix temps creixia la certesa que l'alcaldia de Barcelona estava molt lluny de ser tan independentista com havien cregut la nit de les eleccions.
Però la del judici és una lliga constituïda per molts partits, i aquesta setmana se'n juga un altre que pot aixecar els ànims dels aficionats sobiranistes i, en general, de tots els qui volen veure la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats. A partir d'avui escoltarem els informes finals de les defenses, i els qui la setmana passada van quedar moixos és probable que canviïn d'expressió, perquè trobaran que els advocats han estat clars, contundents i incontestables, tant per la força dels arguments com per l'abundància, també, de referències jurisprudencials que els experts valoraran.
Després dels advocats serà el moment dels acusats. Els dotze tindran dret a la darrera paraula, a raó d'un quart d'hora cada un. I és probable que la utilitzin, malgrat que en els judicis ordinaris els advocats ho desaconsellen. Però aquest no és un judici ordinari. Quan el darrer hagi pronunciat la darrera frase, els seus partidaris tindran un somriure als llavis i la certesa que aquest partit l'han guanyat, perquè tan bones raons exposades per tan bones persones són indiscutibles.
Acabar el darrer assalt amb sensació d'haver-lo guanyat no pressuposa la victòria final quan els jutges dictin el veredicte, però alimenta el confortable sentiment que la raó es troba en la pròpia banda, tant si la reconeixen com si no. I a més a més, en el pitjor dels casos hi ha camp per córrer a Estrasburg.
