11 de juny de 2019
11.06.2019
Regió7

Sant Jaume de Frontanyà

10.06.2019 | 23:14
Sant Jaume de Frontanyà

Epònim, o terme que prové d'un nom propi, en aquest cas referit a Sant Jaume, amb un sintagma preposicional especificatiu, derivat de l'antropònim llatí Frontinius. És a dir, la denominació d'un municipi i, a la vegada, del monestir agustinià que li donà nom, sota el patronatge de sant Jaume, l'anomenat el Major, fill de Zebedeu i Maria Salomé i germà de l'apòstol sant Joan, a qui Jesús va cridar per deixar les xarxes i seguir-lo, designant-lo, segons (Mc 1,19-20) i (Mt 4,21-22), com a boanergues, o fill del tro.

D'aquell cenobi de l'Orde de Sant Agustí, només en queda l'església actual de la segona meitat del segle XI, dedicada a sant Jaume, sant Pere i sant Joan, els tres testimonis de la Transfiguració de Jesús; encara que als nostres dies ha arribat únicament amb el nom del primer dels dedicataris; una devoció que, per altra banda, era més antiga, ja que la trobem en el primer temple, consagrat el 20 de juny de 905 pel bisbe Nantigis d'Urgell, al capdamunt d'un turó proper, i amb assistència dels comtes Guifré II de Barcelona i Miró II de la Cerdanya i de Besalú, fills de Guifré el Pelós.

L'esperit agustinià Anima una et cor unum in Deum (un sol cor i una sola ànima en Déu) impregnà en gran manera aquest espai muntanyenc, simbiosi de treball i oració, en el temps i el tarannà de les persones. De fet, una comunitat amb cinc canonges i un prior fou el moment àlgid d'aquesta canònica amb jurisdicció sobre esglésies properes. I els agustinians hi romangueren fins al 1592, quan el papa Climent VIII va extingir tots els monestirs agustinians a Catalunya. Tanmateix el títol de prior es mantingué fins al segle XIX, però fou ostentat per un canonge solsoní, ja que Sant Jaume de Frontanyà s'incorporà al Bisbat de Solsona, en el moment de la seva creació el 1593.

L'església és l'únic testimoni de la canònica agustiniana que ha arribat als nostres dies. Es tracta d'un edifici, de base en creu llatina, amb la nau principal –reforçada per un arc toral– i el transsepte, de la mateixa alçària, coberts amb volta de canó, i s'aixeca una cúpula en el punt d'intersecció, en forma d'octògon, el nombre de puntes de l'estrella de Salomó i de l'estel que anuncià el naixement de Jesús, un algoritme que representa la transició entre la terra i el cel, i, a la vegada, també està associat a la Resurrecció. Un octògon que modifica en dodecàgon i que, en el seu tambor exterior, s'omple de finestres cegues.

Aquesta església és el paradigma de l'equilibri i de l'harmonia entre les línies, l'espai i el volum, un autèntic model de les proporcions que s'aixeca estilitzadament i airosament; no és només un temple sinó que es tracta d'un arquetip fantàstic, amb tots els ingredients per representar l'elegància arquitectònica del romànic en la seva puresa més sòbria i distingida, amb l'aspresa de la pedra sense polir però que els segles han sabut amorosir i formar un conjunt que creix sobre si mateix i s'eleva en el cimbori. Tres absis a la capçalera de llevant, el central dels quals amb cinc nínxols de gran verticalitat, des de la base a l'inici del quart d'esfera; i, en el del mig, una finestra de mig punt i doble esqueixada. La façana, a ponent, consta d'una doble arcada de mig punt en degradació sobre la porta i sense llinda, amb dos frisos d'arcuacions ressaltades amb lesenes, l'un superior que segueix la inclinació de la teulada i un altre d'inferior, per sobre del nivell de la portal però a banda i banda. Aquesta façana està coronada per un campanar d'espadanya del segle XVI i un finestral circular, com d'ull de bou, obert al mig, com equidistant del terra i del teulat.

Un temple que és com una icona de l'Església militant que fa camí conreant el camp, aprofitant les boscúries i pasturant els ramats en aquesta contrada oberta als visitants. I que, al mateix temps, s'enlaira com un munt arrodonit i capritxós sobre el cim de la muntanya, com en un recordatori de quan el titular d'aquesta església, amb sant Pere i sant Joan, varen acompanyar Jesús, que es manifestà en tota la glòria de la divinitat, amb el rostre resplendent i els vestits blancs i immaculats com un doll de llum, mentre se li apareixien Moisès i Elies, i hi conversava.

Descobrir Santa Maria de Lillet, esdevé una experiència amb una certa dosi de misticisme que –esglaiats per tanta bellesa i amb la serenor a l'ànima i la pau al cor– també ens fa dir, com Pere a Jesús (Mc 9,5): «Mestre, dona bo d'estar-nos aquí».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit