En el marc de la celebració a Manresa de la jornada de debat sobre "model urbà", de l'Agenda Urbana de Catalunya, voldria fer unes reflexions sobre una realitat tan complexa.

El model de ciutat grega, evolucionat e implantat posteriorment pels romans a tota Europa, és l'origen del que entenem per ciutat mediterrània, compacte i amb espais centrals de relació ciutadana al voltant del centre (l'Àgora): el comerç, l'activitat social i la participació política (de la paraula grega "polis-ciutat" ). Tanmateix, el model romà de planificació urbana, en quadricula paral·lela i orientada pels eixos principals, el Cardo i el Decumanus, estava supeditada a les necessitats defensives, i per tant encerclada per muralles. El model fortificat de ciutat va perdurar durant tota la edat mitjana i fins ben entrada la edat moderna, generant ciutats molt densificades, amb carrers estrets e insalubres, caldo de cultiu de malalties i epidèmies. Cal ressenyar però que és a les "ciutats" on es desenvolupa la burgesia, sortida dels gremis, com a nova classe social contraposada al poder feudal i eclesiàstic. Les ciutats dominen el territori concentrant el poder de les classes dirigents, quedant l'agricultura i la ramaderia, tot i ser imprescindibles per la logística urbana, en mans de pagesos i ramaders, servents de la gleva.

Fora muralles l'explotació de mà d'obra no gaudia precisament de gaires drets socials. Penso que encara avui mantenim una mirada "urbanita" sobre el territori que amaga una visió supremacista sobre els que col·loquialment anomenem "gent de pagès". Estem perpetuant subliminarment aquesta consideració arcaica de que fora muralles el territori esdevé supeditat a la voluntat urbana?. Contemporaneïtzant, aquí caldria reflexionar sobre la gestió actual de les actuacions en SNU (Sòl No Urbanitzable). Volem un territori de postal paisatgística o un territori productiu i habitat, vinculat a la economia circular, els productes Km 0 i una massa forestal ben gestionada?. Estem despoblant el camp. Cal canviar d'estratègia. Cal passar de la gestió urbanística del No a tot, al Sí condicionat.

Seguim amb la història. A finals del XVIII, principis del XIX, les noves tecnologies bèl·liques deixen els recintes murallats obsolets com a sistema de defensa. Les ciutats enderroquen les muralles i els " eixamples urbans" donen peu a les ciutats que avui coneixem. Els moviments higienistes lluiten per una nova ciutat on la llum i l'aire net siguin protagonistes, obrint noves i més grans obertures a les cases, i projectant carrers més amples perquè el sol pugui entrar a totes les estances. Els nous models de producció industrial portaran també les primeres iniciatives i exemples de promocions d'habitatge social, les "Colònies", enteses com a part del model productiu i no pas com a exemple altruista de mecenatge en el camp de les millores socials d'habitatge. Les "Siedlungs" alemanyes són exemple d'aquesta tendència, encara que amb una visió en consonància amb un socialisme militant d'arrels marxistes. Aquest model plurifamiliar d'habitatges per a "treballadors", portat a les ciutats, generarà barris perifèrics marginals durant els períodes de forta immigració i d'emergència d'habitatge. Problemàtiques que encara avui perduren. S'inicia aquí el traspàs de mà d'obra de l'agricultura a la indústria i l'irreversible moviment poblacional cap a les ciutats. Les millores tècniques i de maquinaria possibiliten que es pugui reduir la població agrària sense disminuir les produccions d'aliments. A inicis del segle XX, la irrupció del vehicle de combustió interna, i la seva ràpida propagació generen nous reptes d'adaptació de les ciutats.

Tanquem pàgina. Ara toca posar la mirada cap a on anem, el futur, un tema apassionant i que caldrà debatre a fons. Hi ha una llarga llista de nous reptes a resoldre: una aposta ferma per a un millor re-equilibri del model territorial econòmic i productiu; accés a un habitatge digne; envelliment de la població; nous nuclis de referència familiar; noves tipologies d'habitatge adaptades a les noves maneres de viure; els edificis com a eines de generació d'energia, producció i autoconsum en xarxes de proximitat; mobilitat elèctrica; transport públic; car-sharing en front a vehicles en propietat; comerç electrònic que eliminarà els baixos comercials en la majoria de barris; gestió dels residus i economia circular; robotització i indústria 4.0; Internet de les coses; smartcitys; sostenibilitat mediambiental; pol·lució i qualitat de l'aire; el Bigdata i la gestió de les xarxes; fer entrar la biodiversitat al centre de les ciutats mes enllà del verd tradicional; seguretat ciutadana; salut; habitabilitat; accessibilitat universal; visió de gènere dels espais urbans; inclusió social; immigració i integració; etc., etc. La Agenda 2030 de la ONU debat sobre tots aquests temes. L'Agenda Urbana de Catalunya, en una reflexió més teòrica, i el Pacte Nacional per a la Renovació Urbana, amb una voluntat més pràctica i executiva, són eines de transformació. La llista de deures, però, es llarga i canvia molt ràpidament.

Els nous reptes no pararan de créixer o mutar. Donat que les ciutats no es poden adaptar als canvis d'un dia per l'altre, cal definir estratègies flexibles per fer front als imprevistos, però prou contundents per ser motor real dels canvis.

A títol d'aperitiu ressenyar algunes de les mancances de l'actual model, i que tot just comencem a corregir. Els municipis, amb mirada egocèntrica han centrifugat a les perifèries totes les activitats molestes, deixant les afores i els espais interurbans de frontera com a verdaderes deixalleries urbanístiques. Un autèntic calaix de sastre. Cal una nova mirada, de visió supramunicipal, per corregir aquestes anomalies. Aquesta mirada a la "ciutat territori", a la "ciutat real" o "ciutat funcional", requereix d'una governança que hores d'ara queda solament en mans de la bona entesa entre municipis veïns. La inexistència d'una visió i gestió de caire supramunicipal es la principal mancança per corregir algunes de les actuals disfuncions territorials. Consorciar i mancomunar son necessitats del futur immediat per evitar desequilibris i consum inútil de territori.

Una de les problemàtiques socials més grans, en la actualitat, és la de l'accés a l'habitatge. En aquesta qüestió, i a títol personal, poso sobre la taula la següent proposta: caldria pensar en construir ràpidament un parc ampli d'habitatge dotacional (per entendre'ns, son habitatges tractats com a "equipaments residencials", tipus apartament de superfície no superior als 40 m2, i amb molts serveis compartits). L'habitatge dotacional s'adapta bé a les noves realitats socials: persones grans, persones soles, parelles joves sense fills, estudiants, treballadors en trànsit temporal, emergència social, etc. Aquest model, de titularitat pública en règim de lloguer, pot configurar una massa crítica suficient d'autèntic habitatge social, inclusiu, i de cost econòmicament raonable, que actuï en el mercat com a regulador dels preus excessius de compra i de lloguer. Aquest model, que podria tenir fortes similituds amb les residencies d'estudiants, les residències de la 3a edat, i els aparthotels, també podríem comparar-lo agosaradament amb el model residencial històric de les "pensions" com a solució a la precarietat d'accés a l'habitatge permanent. Els habitatges dotacionals poden ser una solució temporal i efectiva, que actuï de coixí esmorteïdor per fer front a aquesta emergència social.

Un altre debat: ciutat compacte radical o espais de transició de menor densitat com a perifèries urbanes que ajudin a crear corredors de biodiversitat cap als centres urbans?.

Com a punt final d'aquestes reflexions, i a la vegada factor fonamental a abordar, hi ha els problemes de finançament. Aquest és un aspecte clau i prioritari que cal afrontar per revertir de manera efectiva les polítiques municipals. Un finançament adequat es la única base sòlida sobre la que construir la transformació del model urbà.

El model de finançament actual dels municipis es ineficaç. El primer front de batalla dels problemes socials es lliura als municipis, que han de fer front a aquestes emergències en àmbits que no li son competencials i pels que no reben el finançament necessari. Les economies familiars s'han hagut d'adaptar a la rebaixa d'ingressos i als sous precaris, fent verdaders equilibris de supervivència. Els municipis han hagut de fer el mateix, optimitzant al màxim el destí dels seus ingressos. La gestió dels recursos es molt més eficaç des de les administracions més properes, com són els "ens" locals. Cal revertir el flux dels recursos fiscals distribuint-los de baix cap a dalt en lloc de dalt cap a baix. En l'actual escenari, la recaptació fiscal dels municipis resulta injusta, insuficient, i fins i tot contraria a la resolució de determinats conflictes. L'actual sistema de recaptació d'impostos per al finançament local es basa en un grau molt important en els IAE (Impost d'Activitat Econòmica), IBI (Impost sobre Bens Immobles) i ICIOs (Impost sobre Construccions i Obres). Els IAE locals porten a solucions urbanístiques no coordinades amb el territori, on cada municipi competeix amb el veí (en aquest aspecte proposem que els sòls d'activitats econòmiques passin a ser sistemes generals, amb una governança supramunicipal, i un sistema consorciat del repartiment de càrregues i beneficis derivats d'aquestes activitats). Els IBI han empitjorat l'accés a l'habitatge en l'actual conjuntura. En la crisi sistèmica i continuada del darrer decenni, els ens locals (tots) han revisat a l'alça els seus valors cadastrals per compensar amb IBI la davallada d'ingressos dels IAE i els ICIOs (la Construcció ha estat aturada el darrer decenni ). En un escenari de precarietat laboral, sous a la baixa, hipoteques inassolibles, i desnonaments continuats, incrementar la pressió fiscal sobre els habitatges es augmentar el problema, i desincentivar a la vegada la promoció privada de lloguer per no resultar viable com a model de negoci mínimament rentable.

Cal modificar de manera prioritària i en profunditat el model de finançament local. No fer-ho es seguir donant voltes pel desert. Tanmateix soc conscient que es una tasca complexa que a l'inici ens farà sentir com el Quixot perseguint molins pels camps de Castella a cavall del pobre Rocinante.