La Migra és el sobrenom de la policia ianqui a la frontera entre Mèxic i Estats Units. És possiblement el lloc on el primer i el tercer món contrasten més frontalment. Hi ha milers d'agents pendents que no s'escoli ningú sense papers per uns paratges desèrtics. Amèrica del Nord és un país on el seu govern i els seus cossos policials fan tot el possible per vetar l'arribada de nous ciutadans. Sense els que han anat entrant des d'abans de la seva independència i fins avui serien una nació aturada. Tots són immigrants. Tots. I una de les seves forces dinàmiques neix d'aquest fonament social. Agradi o no, ells viuen avançadament algunes de les nostres realitats que ens arribaran més tard. En factors de migració i amb òbvies adaptacions, el seu present és el nostre futur. A l'altre extrem demogràfic, el Japó és un dels països més endogàmics que existeixen. Després d'anys de bloquejos reforçats per la seva insularitat, han hagut d'acceptar finalment l'entrada de força humana d'altres llocs per progressar en les dècades vinents. Tenen una crisi estructural conseqüència de ser una de les societats més desenvolupades: l'envelliment. Els majors de 65 són més del 28% del total. Hi ha avis que cometen delictes, els tanquen a la presó i així tenen la subsistència bàsica garantida. Potser tard, han conclòs que captar treballadors estrangers és l'opció més viable per recuperar el seu lloc preeminent al món. A Itàlia, l'home fort del règim Salvini s'enfronta amb el mateix Papa per l'arribada de persones a Europa. Francesc és discursivament favorable a acollir i donar cobertura als desesperats que intenten assolir les nostres costes. I el polític transalpí ho veu com Trump o Abascal: la terra promesa és només per als «seus». El cim del populisme.
Com és habitual, per aquí anem navegant entre el rigor declaratiu i la tolerància dels fets. O sigui, dient una cosa per fer-ne una altra. O al revés, segons qui parla. La realitat de les dades indiquen que Manresa ha experimentat un augment dels nouvinguts en els darrers anys. Les interpretacions a fer poden ser tan obertes com la ment de qui ho valori. Des de l'efecte crida que blanden els més extremats a la dreta fins als que empatitzen amb els fugitius de llocs sense present ni futur. És necessita mà d'obra per fer les feines rebutjades pels locals. La gran majoria dels que arriben presenten dues mancances que els aboquen d'entrada a la marginalitat: falta d'arrelament i de capacitats laborals adquirides. Els primers treballs als quals accedeixen són els més precaris, els més mal pagats i sense garanties. És habitual que alguns empresaris sense cap mirament els contractin en negre. Al Berguedà, terra de moment força tancada a àmplies oportunitats professionals, hi ha menys de dues persones treballant per cada pensionista. És una situació insostenible que cal revertir captant joves que vulguin venir a conviure amb nosaltres. Anant de cara a la qüestió que serveix de munició als contraris a la immigració, cal dir-los que entre els nombrosos que aniran venint abundaran els que més enllà de les seves ganes caldrà formar-los i preparar-los per al mercat laboral. Entre ells venen i vindran emboscats delinqüents i persones molt desesperades que cometran faltes i potser crims. Uns i altres crearan problemes d'inseguretat i de convivència. És un preu a pagar per no fer fallida com a societat. Sense ells no som viables econòmicament. Mentre ho anem assumint, ocuparan els pisos que no volem i es concentraran en les zones menys afavorides dels nostres barris. Sense adonar-nos-en passarà una generació i el temps farà que ens barregem per compartir l'èxit... o el fracàs.
