L'octubre del 2014, el tancament de comerços emblemàtics de Barcelona passava a ser un tema rellevant per al New York Times, el diari que acumula fins a 125 premis Pulitzer en la seva història. En el moment que els preus dels lloguers dels locals es van disparar a Barcelona, molts establiments es van veure obligats a abaixar persianes, encara que hi hagués relleu generacional o persones que, més enllà de la mateixa família, estaven interessades a continuar el negoci. No era el mateix pagar 1.000 euros al mes per un local que abocar-n'hi 7.000 o 8.000. Per a les grans cadenes, amb facturacions anuals de centenars o milers de milions d'euros, el preu del lloguer no és el més rellevant. Ja s'encarreguen d'abaratir costos d'altres maneres. El que ha passat o encara passa a la capital catalana també es viu a ciutats grans i mitjanes d'arreu del planeta. El comerç clònic fa que moltes centres urbans siguin gairebé iguals, amb els mateixos rètols, els mateixos aparadors, els mateixos productes i fins i tot les mateixes olors, que queden definides en el manual de màrqueting de la companyia de torn.

Parlar de comerç amb història, singular i emblemàtic aquests dies a Manresa té especial sentit perquè la presentació d'un itinerari i d'una publicació posa en relleu que el nostre Centre Històric està farcit d'establiments que han estat capaços de superar tot tipus d'adversitats i continuar l'activitat, moltes vegades dins la mateixa família. En pocs carrers del Barri Antic hi trobem més d'una trenta de comerços amb una motxilla molt gran, plena de vivències, d'anècdotes i de capacitat del que ara se'n diu resiliència. El comerç és un dels patrimonis importants de la capital del Bages.

No costa gens sentir afirmacions que relacionen els pagesos amb els botiguers. Mai acaba d'anar bé el negoci. Mai la collita és l'esperada i sempre hi ha algun contratemps que fa baixar les expectatives. Difícilment, el botiguer se sent satisfet del calaix que s'ha fet aquell dia, aquell mes. Potser és aquest caràcter inconformista, aquesta facilitat de veure el got mig buit, el que porta a la prudència i a tenir el control minuciós del negoci. És a partir de diferents valors consubstancials amb els comerciants que es poden superar anys, dècades i, en alguns casos, segles darrere el taulell.

Que ara l'Ajuntament faci noves accions que donen valor als comerços singulars de la Manresa més antiga s'ha de veure i interpretar com un homenatge als botiguers del conjunt de la ciutat. Més enllà del Barri Antic, i a la majoria de barris, els comerciants poden sentir-se orgullosos de pertànyer a un sector econòmic viu i que és un dels grans senyals d'identitat de la ciutat. Van errats els que prediquen el catastrofisme del comerç de Manresa, per molt que sigui cert que hi hagi locals tancats, bona part dels quals fruit de la desbandada del sector bancari que després de les irresponsabilitats en les hipoteques o en les preferents, en els darrers temps opta per deixar els millors locals comercials buits. Un dels casos paradigmàtics és la planta baixa de cal Jorba, que d'un temps ençà s'ha convertit en un gran plafó de cartells i de deixadesa, sense que Solvia, la immobiliària del Banc Sabadell, hagi fet el necessari per revertir aquesta imatge. Locals sense activitat que empobreixen els pobles i ciutats i que fan mal al comerç responsable i al conjunt de la societat.