Els fets de la tardor del 2017 són constitutius d'un delicte contra l'ordenament jurídic català. Un ordenament jurídic que ens permetia conviure, tot i les nostres contradiccions, amb una certa harmonia. A una part dels que varen intentar trencar aquest ordenament jurídic, el seu judici està vist per a sentència, d'altres han fugit, d'altres encara estan en procés i d'altres molt probablement mai seran jutjats.

Ningú, per més convençut del procés que estigui, pot negar que aquest era l'objectiu, ni que fos «de farol». Per les raons que sigui, cadascun d'ells ho deu saber, els polítics van deixar de fer política i es van posar davant la revolta. En un estat de dret quan es comet un delicte el responsable sap que els seus actes tindran conseqüències penals, i en el cas que ens ocupa, els polítics, tots ells, rodejats de bons juristes com els que té a la seva disposició el govern de la Generalitat, sabien molt bé el que feien en el moment en què varen convertir política en revolta.

Ha estat molt interessant veure les reaccions de certs juristes proprocés a les cites del fiscal Zaragoza als filòsofs Kelsen, el teòric de democràcia més important del segle XX, i de Habermas, el filòsof polític viu més influent del món. Tots dos casos no ho són perquè ho digui jo, sinó perquè són reconeguts així per la comunitat científica internacional. No he llegit a ningú que s'atrevís a desmentir els filòsofs, ni el fiscal per citar-los incorrectament, fet ja de per si molt important. Habermas ens diu: «En un estat legítim (democràtic) la secessió d'una part no és possible al marge de la legislació, no hi ha cap dret moral que l'avali i també hi ha l'obligació no tan sols legal sinó moral de defensar la Constitució» i Kelsen, per la seva banda, ens diu: «Un cop d'estat és un intent de canviar la legalitat constitucional vigent en un estat per un altre de diferent sense seguir el camí legal marcat per la mateixa Constitució, hi hagi o no violència o la porti a cap 'el Poble' o una minoria determinada».

Els crítics amb el fiscal no han desmentit les argumentacions basades en els filòsofs de renom, s'han limitat a dir que al Codi Penal espanyol no hi ha el delicte de cop d'estat. He buscat al Codi Penal quins són els delictes que s'han d'aplicar a aquells que vulguin suplantar la Constitució i l'Estatut i, òbviament, ha aparegut el ja conegut delicte de rebel·lió. És el Títol XXI «Delitos contra la Constitución» Capítol I «Rebelión» Article 472: «Son reos del delito de rebelión los que se alzaren violenta y públicamente para cualquiera de los fines siguientes». El primer: «Derogar, suspender o modificar total o parcialmente la Constitución...». El cinquè: «Declarar la independencia de una parte del territorio nacional».

Sembla que «alzaren violentamente» és la clau de volta del judici, sinó hi ha violència no hi ha delicte contra la Constitució, segons el Codi Penal. La voluntat de suplantar-la va quedar més que clara el 7 de setembre amb l'aprovació de les lleis de desconnexió, en què els diputats de la majoria aprovaren una llei que en cas que el resultat del suposat referèndum fos positiu substituïa la Constitució i l'Estatut. Deixant de banda la meitat del país.

Com que és la clau de volta, tot el judici ha girat entorn a la violència, els defensors, intentant demostrar que en tot moment es va ser pacífic, i l'acusació, el contrari. Durant aquells dies de violència n'hi va haver per part dels revoltats i per part de l'Estat. La de l'Estat no cal descriure-la, atès que en democràcia l'Estat es reserva per a ell el fet de fer ús de la força en determinats moments i és clar que els fets de la tardor hi entren sense cap mena de discussió.

Per part dels revoltats i hi va haver actes violents en moments determinats, però el que coneixem com a violència amb agressió física no n'hi va haver o va ser molt puntual. El que sí que hi va haver va ser una violència ambiental força generalitzada, i en alguns casos encara perdura. El fet de fer el buit als que no pensen com l'entorn no va ser un fet aïllat, i en segons quins indrets, i aquestes comarques ho són, no només va ser generalitzat sinó que encara hi ha qui ho practica. Començant per alguns ajuntaments.

És suficient la violència ambiental per declarar els fets de la tardor com a rebel·lió?, no em sento capaç d'afirmar-ho. Hauran de ser els jutges els que ho decideixin.

I si no hi ha delicte de rebel·lió sembla que el delicte a aplicar és el de sedició. Però cal tenir present que el delicte de sedició, el trobarem en el Títol XXII del Codi Penal: «Delitos contra el orden público», la seva definició és: «Son reos de sedición los que, sin estar comprendidos en el delito de rebelión, se alcen pública y tumultuariamente para impedir, por la fuerza o fuera de las vias legales, la aplicación de las leyes...».

És possible que tot el que vàrem viure, i vivim, només sigui la conseqüència d'un delicte d'ordre públic? A mi em costa de qualificar-ho així. Aquí hi va haver, i pel que alguns afirmen, encara hi ha una voluntat política clara de trencament amb la Constitució i amb l'Estatut. Tractar-ho com un tema d'ordre públic genera una greu indefensió i inseguretat jurídica als catalans, per més que la meitat hi estiguin d'acord. Que no sigui al Codi Penal, o que hi hagi un buit legal, no vol dir, com diuen els filòsofs, que sigui legítim. Si volem impedir que fets com els que hem viscut es tornin a repetir és del tot imprescindible i urgent que el legislador modifiqui el Codi Penal.