Amanit, preparat, deixat a punt, manipulat, alterat, adulterat i vist per a sentència. El judici contra l'independentisme ha entrat en una nova i decisiva fase. Ara els jutges, teòricament, han de reflexionar sobre les conclusions presentades pels defensors i acusadors, han d'estudiar les proves que els uns i els altres han aportat i haurien de tenir en compte també les minses intervencions de darrera hora que van fer els acusats. I analitzant-ho tot plegat haurien de dictar una sentència ajustada a dret. Però és evident que no som davant d'un procés judicial normal sinó d'una causa general contra l'independentisme català que passarà a la història política del nostre país i de l'Estat espanyol. Un procés que ja ha penetrat i que encara penetrarà més en la consciència col·lectiva per l'amplíssima identificació d'una part molt important de la ciutadania amb els que han estat acusats en aquest judici. I amb els que també ho estan en les causes col·laterals que segueixen obertes, però que encara no han arribat a ser jutjades.

Qui són els responsables, els dissenyadors o els inspiradors de la causa general contra els dos milions molt llargs de partidaris de la independència catalana? El més rellevant és que aquells responsables, amb la seva sorprenent manca d'habilitat, han aconseguit exactament el contrari del que es proposaven. El fracàs de la política espanyola respecte de Catalunya ha estat espectacular. Les eleccions al Parlament de Catalunya que va convocar Mariano Rajoy durant l'aplicació del famós 155, amb la intenció de tombar electoralment l'independentisme, van acabar amb una nova victòria del sobiranisme a la Generalitat. La repressió sostinguda dels darrers mesos no ha fet refredar les mobilitzacions ni el vot independentista, que mai no havia estat tan gran en unes eleccions al Congrés de Diputats com en la convocatòria del 28 d'abril passat. I un bon signe de manca d'eficàcia de la repressió política ha estat la darrera declaració dels presos polítics en el judici, en el sentit que no es penedien de res i que tornarien a actuar de la mateixa manera si tenien la possibilitat de fer-ho.

No és fàcil que els responsables de la repressió reconeguin el fracàs de les seves actuacions a Catalunya. Per a ells la unitat de l'Estat és un valor absolut, al qual, si convé, es poden sacrificar la veritat, els drets humans i la democràcia. La seva filosofia bàsica és que el judici ha de comportar un escarment tan gran que almenys durant una generació ningú no gosi tornar a desafiar l'Estat. No hi fa res que no es vagi produir violència ni rebel·lió ni sedició. Això són detalls sense importància. El que cal és convèncer tothom que no hi ha res a fer. Que això d'una república catalana independent i socialment avançada és un somni inassolible. Que el dret d'autodeterminació no existeix. I que si algú no acota el cap tornarà a rebre xarop de bastó. Però els fracassats dirigents de la lluita contra l'independentisme no devien veure el futur gaire clar quan dimecres passat mateix van constatar que milers i milers de persones van tornar a sortir al carrer protestant contra la farsa d'un judici pretesament imparcial, demanant la llibertat dels presos polítics i portant rètols que deien «Ho tornarem a fer».