Cada dia s'està una bona estona al mateix trosset de carrer on toca el sol, entre un banc i un se-nyal de trànsit. Surt de casa a les nou del matí. La cuidadora li empeny la cadira de rodes els pocs metres que separen l'ombra del sol. I allà es queden una estona. La jove li parla i li arregla amb cura els cabells. La vella, ben abrigada de mans i cames, li somriu i es distreu mirant com passen els cotxes i la gent. Jo soc gent que passa pel seu costat l'endemà que el judici del procés quedés vist per a sentència. Camino per l'asfalt ombrívol. Elles destaquen dins del triangle il·luminat. Jo soc a les fosques. Com quan s'acaba una sèrie o un llibre que t'ha atrapat i especulo com continuaran les vides dels protagonistes. Si aquest judici real hagués estat ficció, ningú en voldria els drets d'emissió. Cap gir inesperat de guió, cap prova sorpresa a darrera hora, cap testimoni crucial. Tedi suprem.
Mentre mig miler de ciutadans es reunien el dia del final del judici a la plaça Major de Manresa, la periodista Gemma Nierga era a la sala d'actes del Centre Cultural del Casino parlant del llibre Tres dies a la presó, que ha escrit sobre el president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, després d'una entrevista de dotze hores a la presó de Lledoners. La periodista va explicar que no coneixia Cuixart i que quan li van plantejar la proposta, d'entrada, va refusar-la. Li van dir que l'havien triada perquè no tenia relació amb el món independentista. Va rumiar-hi i passat uns dies ho va acceptar. Ara són amics, assegura. Van parlar dotze hores en una presó, separats per un vidre, i han acabat sent amics. Quantes amistats noves hauran nascut al Tribunal Suprem després de quatre mesos de convivència multitudinària, d'haver-se pronunciat milers de paraules, d'haver-se intercanviat centenars de preguntes? Que els acusats s'hagin fet amics dels seus advocats no compta. Estimar els que estan de part teva és fàcil. Ho va dir Nierga: per entendre els altres cal escoltar sense prejudicis. I si entens, comprens; i si comprens, empatitzes; i si empatitzes, perds els enemics.
Cuixart va compartir amb Nierga una frase que ara també repeteix la periodista: «Mira-t'ho des de la lluna». I això és el que provo de fer. Em miro, ens miro i no us veig. No trobo Manresa, ni la senyora de la cadira de rodes, ni aquesta casa per on passo que reformen, ni el camió que des-carrega cristalleres embalatjades amb muntants d'alumini, ni els tres nois que juguen al voltant de l'arbre a ser superherois. El més alt porta una samarreta de Messi, el del mig una de la marca Puma i, el més petit, una gorra de Superman. Un escombriaire recull els papers que voleien entre els peus dels infants. Que bonic seria que la llibertat i la innocència els acompanyés sempre.
