15 de juny de 2019
15.06.2019
Regió7

Aquells rics que no en tenen mai prou

14.06.2019 | 23:40

Fa tres setmanes tots els diaris publicaven la que segur que serà una de les fotos de l'any: una cua atapeïda i interminable de persones pujant al cim de l'Everest, talment com una serpent de colors, marcant el perfil de la muntanya. La imatge era preciosa però el missatge que ens transmetia era depriment. L'Everest, la munta-nya més alta del món, l'ascensió somniada per tots els escaladors i la meta reservada només als millors, s'ha acabat convertint en un nou destí turístic, limitat, això sí, als més adinerats. Mai s'haurien pogut imaginar els viatgers romàntics del segle XIX que totes les meravelles del món que plasmaven en els seus relats i els seus dibuixos s'acabarien convertint en un destí massiu de turistes ignorants que les utilitzarien de decorats per fer-se «selfies» com ximples. Però menys encara haurien pogut preveure Hillary i el seu xerpa Tensing, quan el 1953 van ser els primers humans a coronar l'Everest, que algun dia seria profanat per una allau d'intrusos fent cua per culminar aquell cim com si allò fos el metro en hora punta.

Molta gent a tot el món devia pensar en l'Edmund Hillary quan va veure aquella foto. Jo, com molts de Manresa, abans que en ell vaig pensar instintivament en el Josep Maria Montfort, que ens va deixar el 1979, i en el Jordi Camprubí, el Ton Bahí, el Ramon Majó, la Montserrat Jou, el Toni Llasera, el Fredi Puig, el Jordi Bonet... els muntanyencs manresans de tota la vida, els que ens van fer partícips des dels anys setanta de les seves odissees escalant cims remots d'arreu del món, inclosa la serralada de l'Himàlaia. Vaig pensar en els grans alpinistes del Centre Excursionista de la Comarca de Bages, com el Jordi Bayona i el Joan Belmonte, que l'any 2000 van ser els primers de Manresa a fer el cim de l'Everest. En tots ells vaig pensar, i en la tristesa que els devia causar aquella fotografia.

Fa temps vaig llegir un frase atribuïda al novel·lista Scott Fitzgerald que plasma molt bé aquell desencís que sentim quan sembla que els diners ho poden comprar tot: «Detesto una societat que permet que el més ric s'emporti sempre la més bella», deia. Davant del seu exemple, i de molts de semblants, sento el mateix fàstic que ell. Ara alguns rics ja no en tenen prou amb viure bé, necessiten «experiències», volen que siguin brillants, que siguin fàcils i que siguin immediates. I les compren. Però han de saber que les seves aventures no tindran mai el valor d'una conquesta perquè en el fons són tan pobres com un amor pagat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit