Al meu carrer hi ha un veí que ha muntat un penjarobes extensible en un balcó i que hi estén l'ídem. Queda prou amunt per no advertir-lo si no és que es va amb el cap una mica alçat. Aquesta setmana hi onejaven uns quants draps de cuina i tovalloles.
Segons l'ordenança de convivència ciutadana, a Manresa «està prohibit estendre roba en els balcons o finestres, de manera que voli sobre els espais o béns públics» i, «en el cas d'ubicar els espais de rentar i estendre roba a la façana, s'han de preveure mesures d'ocultació des de la via pública, degudament integrades en la composició arquitectònica per no malmetre la imatge estètica de l'edifici». Personalment, l'estesa d'aquest veí no m'ha molestat. La roba era de mida continguda i estava molt ben estesa. Més aviat m'ha fet pensar en com devia ser el meu carrer i la ciutat en general quan la gent podia estendre la roba on li rotés. Potser els carrers feien olor de sabó i de suavitzant. Potser els veïns es coneixien entre ells, ni que fos perquè quan sortien al balcó es trobaven cara a cara i se saludaven per cortesia. Ara no hi ha llençols, pijames ni pitets penjant. Hi predominen més les estelades descolorides i els llaços grocs o alguna parabòlica que s'ha pogut escapolir de l'ordenança, que també les prohibeix. Els pisos s'han convertit en receptacles aïllats, amb fred i calor a mida i Netflix a demanda. A les façanes ja no hi ha roba estesa. Ja no hi ha res de res.
