Busqueu l'article de Jordi Domingo, «Les cambres de comerç i la mala fe d'Anton Costas» , sobre les declaracions de l'antic president del Cercle d'Economia arran dels canvis en la Cambra de Comerç de Barcelona. Domingo considera perillós que Costas acusi «de no demòcrata qualsevol que no pensi com ell». Us sona? El tema s'afegeix a la sacsejada que ha escaguitxat totes les costures del sistema polític espanyol -i de retruc, l'escenari català-, i amenaça de convertir-se en terratrèmol quan s'escenifiquin els actes sacramentals muntats per a la presa de possessió dels europarlamentaris, les votacions perquè Pedro Sánchez sigui president del govern, i la concreció dels pactes contra natura que es van viure ahir en la formació dels nous ajuntaments. La intensitat sísmica tindrà l'afegitó de les mobilitzacions que hi haurà a Estrasburg en suport de Puigdemont, Comín i Junqueras, i a Catalunya per l'alliberament dels presos polítics mentre no hi hagi sentència.

Amb la sotragada estan quedant al descobert actituds d'ostentació desmesurada, dignitats aparentades, pureses pecaminoses i un excés d'escarafalls d'indignació mal dissimulada. Qui té la paella pel mànec, s'ho fa valdre; qui l'ha perdut, diu que l'han atracat. Però cap d'ells, o molt pocs, dormen amb tranquil·litat de consciència perquè se saben heretges. Transgressors del dogma democràtic. Mentiders.

La remoguda no para d'afegir noms a una llista que emergeix a cada convulsió de l'actualitat. Els més recents, segons opinions majoritàries, els dels fiscals del judici per l'1-O. Es diu que deu ser cert que en la seva feina són excel·lents professionals. Que el seu coneixement de Codi Penal els habilita per muntar l'argumentari que fa incontestable el seu relat dels fets jutjats. Però també es diu que, contemplat des de la perspectiva dels qui han vist, viscut o patit els fets reals, allò que és inqüestionable és la mala fe amb què actuen els fiscals, perquè s'inventen un relat. I que, al costat d'aquests, s'hi podrien posar els noms de la resta de personatges que, es considera, també han comès i continuen cometent heretgia democràtica. És a dir, invariablement: monarquia, govern de l'Estat, magistrats, mitjans de comunicació, tertulians, manaires de l'Ibex, comandaments policials...

No es diu si dormen bé, o no, tots aquests prohoms, perquè més aviat són reservats. Tanmateix, veus autoritzades diuen que es pot dormir malament pel neguit de la incertesa en què es viu, pel malestar que provoca sentir-se tractat injustament (com podria ser el cas dels presos polítics, els seus familiars, els dos milions llargs de seguidors, etc.), però que també es dona el cas que hi ha qui dorm malament perquè no té la consciència tranquil·la amb la seva forma d'actuar. Cadascú s'ho deu saber.

El que ha quedat clar aquesta setmana és que els presos catalans dormen amb la molèstia de la privació de llibertat, però que se senten valents en els seus convenciments, que passaran el sentiment de dignitat inalienable als seus descendents, que tornarien a fer el mateix, i que planyen aquells que els han de condemnar, perquè no voldrien «estar a la seva pell». Impressionant.