He pecat. Ho confesso. Remugant com el bar-rufet rondinaire he maleït la Patum i el trasbals que suposa en la nostra vida de periodistes proletaris de pagès, carretades de feina sobrevinguda, la torna esclatant de dos mesos absolutament frenètics. «Ja voldria que hagués passat». «Per mi ja podria ser dia 25». «Quin avorriment. Cada any és el mateix, això no hi ha Déu que ho aguanti. M'estimaria més ser a la platja». Bla, bla, bla, bla. Però, ai caram. L'ADN patumesc latent en un racó de l'aorta es desperta amatent quan olora la festa. El Xavi Pujols fent sonar el tabal a plaça em recorda un àngel tabaler, la Maria Màrquez. Ulls de gegants que et miren escrutadors. Remor de gentada a la plaça. Cares arxivades a la carpeta de «Patum» que s'obre de cop i omple cada racó del cervell. Olors suggeridores amb regust de pólvora. Retrobaments amb abraçades i petons amb el so del tabal com a banda sonora mentre maces espurnejants i guites prenen vida, un altre cop, de nou, com cada any des de... I la gentada de la plaça que pica de mans amb els nans nous, la solemnitat de l'àliga, els alegres turcs i cavallets, la bogeria de la xica i la baixada de barra de la grossa amb aquell ull que li balla, els nans vells amb tricorni i els gegants imperials. I aquell moment irreal a sota el vestidor de plens on ressona l'atàvica dansa d'un centenar de dimonis encesos. Esclat de Patum.
