Una de les línies divisòries que marca la diferència entre allò que col·loquialment anomenem l'unionisme espanyol i l'independentisme català és l'apreciació que els uns i els altres tenim sobre l'estat de salut de la democràcia espanyola. Per als primers, començant sens dubte pels responsables del govern de Madrid i els seus incondicionals, Espanya és un estat de dret perfectament homologable amb els països occidentals més avançats i amb més llarga tradició de respecte als drets humans i a l'exercici de les llibertats. Consideren, per exemple, que hi ha una plena separació de poders i que, per tant, el funcionament de la justícia és raonablement correcte. Per als segons, en canvi, no sols Espanya no s'ha desfet encara de la rèmora històrica de la dictadura franquista i d'una transició imperfecta, sinó que els darrers anys han posat de manifest una reculada anormal dels estàndards democràtics més fonamentals. La justícia, per exemple, seria també en aquest cas la prova flagrant de les greus deficiències de tot el sistema, per no afegir-hi les restriccions de tot ordre que es van imposant en la pràctica política quotidiana.

No sembla pas que pugui haver-hi possibilitat d'aproximació entre dos punts de vista tan diferents. I el fet històric que ha aprofundit la línia divisòria ha estat sens dubte tot el que envolta el procés sobiranista de Catalunya, que ha modificat tan radicalment la realitat política espanyola i n'ha posat en evidència les febleses. El punt de partida ja va ser el detonant de tot plegat: allò que per als uns es podia abordar i resoldre amb una consulta popular com ho han fet altres estats occidentals com el Canadà o el Regne Unit, ha estat vist per als altres com un gravíssim delicte de rebel·lió i sedició que només es pot resoldre amb tribunals, empresonaments i repressió policial. La restricció continuaria ara mateix amb les dificultats contínues que es posen cada dia al reconeixement dels candidats que han estat elegits pels ciutadans en les eleccions recents. I quan el conflicte ha sortit fora de les fronteres espanyoles, els pronunciaments dels tribunals europeus no s'han situat en línia amb les pretensions dels jutges espanyols, que han hagut de fer marxa enrere d'una manera poc galdosa.

Enmig d'aquest debat aparentment irresoluble, almenys en un termini curt, ha sorgit dar-rerament un nou element que no és cap bona notícia per a la democràcia espanyola: es tracta de l'aparició de la ultradreta de Vox, continuació natural de les restes franquistes que mai no s'havien acabat d'extirpar i, alhora, manifestació local d'un fenomen que s'ha estès per tot Europa. Encara que a Catalunya aquesta aparició ha estat molt més menys significativa, el cas és que a Espanya els partidaris de l'extrema dreta han anat traient el cap cada vegada amb més força i han començat a obtenir uns resultats electorals que ja condicionen la formació de les majories parlamentàries i els governs.

Ja els tenim aquí, doncs. Però el que resulta més alarmant no és que hagin aparegut, sinó la manera com han estat rebuts per les forces tradicionals de la dreta espanyola. Allò que per tot Europa ha fet sorgir un dels anomenats «cordons sanitaris», és a dir, la voluntat d'aïllar els ultres i no donar-los cap mena de possibilitat de respirar còmodament, aquí s'ha traduït en una vergo-nyosa via d'acceptació que ha causat estupefacció dins i fora de les nostres fronteres. Andalusia i Madrid en serien sens dubte els millors exemples.

Espanya, doncs, camina en la direcció de normalitzar l'extrema dreta, de donar-li carta de naturalesa i de permetre-li actuar com un partit qualsevol. És, sens dubte, una pèssima notícia que hauria de preocupar profundament els qui, contra proves com aquesta, continuen creient que la nostra democràcia és perfectament homologable.