El principal problema que tenim els ciutadans d'aquest tros de món, encapsulat des de fa tres segles en una estructura politicoadministrativa dominada per la cultura castellana, que s'ha autoproclamat genuïnament i exclusivament espanyola, és que no hi ha manera possible d'avançar dins d'un marc democràtic. Després del miratge de pensar que a l'Europa occidental tot es podia plantejar amb la fermesa dialèctica i moral que dona la convicció, els arguments i una legislació oberta i generosa, ara toca replantejar l'estratègia per fugir, si més no, d'aquest escenari que ens col·lapsa.

Primerament, negant a Catalunya la condició de poble. No existeix com a tal. Només és una raresa -disfressada, quan toca fer algun discurs amable, de «riquesa»- cultural, però sempre unida en la diversitat pels segles dels segles a un projecte diví i d'alguna manera mític: Espanya. I, a partir d'aquí, es basteix un complex entramat legal i sociològic que es va adaptant discrecionalment per aguantar aquesta gran fal·làcia. Tot plegat esdevé una veritable teranyina d'on, de moment, no sabem sortir.

Hi ha, tanmateix, diversos elements que demostren que la pressió popular dels darrers anys va fent trontollar determinades estructures. El blindatge que s'ha imposat a diverses institucions, teòricament i formalment de tots, es va esquerdant i la intranquil·litat i la mala llet dels qui les comanden es van fent evidents. Mireu, per exemple, el nerviosisme dels poders fàctics i les elits estatals quan, a causa de la seva gestió deficient i el seu caràcter intransigent i egoista, es veuen superats per la gent pencaire i implicada amb el país: Cambres de Comerç, determinats ajuntaments, empreses oligopolístiques, etc.

L'autoritarisme com a model de gestió d'una realitat que no volen entendre forma part de la seva manera de ser. I aquesta s'ha reforçat en gran manera als darrers temps fins a límits insospitats uns anys enrere. La repressió es disfressa de legalitat, de manera que es fa difícil pensar que evolucionarem adequadament només amb la pressió popular seguint les «seves» regles del joc, sense provocar d'alguna manera i, quan toqui, una veritable ruptura. Ara mateix la batalla es lliura en el marc de l'opinió pública, amb ajut de mètodes intoxicadors propis de la guerra bruta i, en part, en el dret internacional. Caldrà veure com evoluciona tot plegat, perquè es veu ben clar que hom vol gua-nyar, de moment, temps. Per una banda, amb l'esperança que el problema s'esvaeixi i, de l'altra, redefinint els moviments a curt i mitjà termini.

Si mirem enrere veurem que som en un escenari ja viscut diverses vegades en contextos, això sí, diferents. En una mena de bucle del qual costa sortir. Agafo, com a exemple, allò que apuntava Josep Pla l'any 1960 arran d'uns contactes amb Josep Tar-radellas, president aleshores a l'exili: «Catalunya ha de fer un contracte amb l'Estat espanyol, o sigui amb els castellans, o sigui amb Madrid, i l'única manera factible de portar-lo a terme és reduir la qüestió al mínim, és a dir, evitant la producció d'estats passionals catastròfics». Es tracta d'un informe publicat recentment al volum «Josep Pla, Jaume Vicens Vives. L'hora de les decisions. Cartes 1950-1960», recull a cura de Guillem Molla, editat per Destino.

Evidentment aquesta estratègia contemporitzadora i diplomàtica que es cuinava en ple franquisme no ha reeixit i un bon divorci, amb uns protocols formals adequats, es fa inevitable. El problema és saber quan i com, perquè «l'hora de les decisions s'apropa», tal com escrivia l'historiador Vicens Vives en una carta a Pla. Frase aquesta que ha servit, oportunament i encertadament, per titular el llibre esmentat. I per definir el moment actual, hi afegeixo jo. Ho anirem seguint...