Les primeres eleccions democràtiques després del franquisme, les generals del 1977, a Catalunya les va guanyar l'esquerra. Una victòria sense efectes legislatius perquè al conjunt espanyol el vencedor va ser Adolfo Suárez. A les eleccions generals del 1979 va passar el mateix, amb idèntiques conseqüències. Però aquell 1979 van celebrar-se també eleccions municipals, i entre socialistes i comunistes van ocupar els principals ajuntaments catalans, començant pel de Barcelona i continuant per tota l'àrea metropolitana i les altres tres capitals provincials, per no palar de la poderosa diputació barcelonina. Tot seguit es va aprovar l'Estatut i es van convocar les eleccions al Parlament de Catalunya del 1980. I entre l'empresariat conservador va començar a circular el temor que les esquerres ocupessin també aquesta nova institució que, amb l'Estatut a la mà, estava cridada a administrar importants serveis. La por a una Catalunya roja a tots nivells va moure la patronal a contribuir financerament a la campanya de Jordi Pujol, que en aquells moments no es mostrava com a independentista (si ho era, s'ho guardava). Entre una cosa i l'altra, i sense donar als diners més importància de la que van tenir, Pujol va guanyar, i l'excés de supèrbia socialista va fer la resta per consagrar-lo com a president perpetu de la Generalitat. Tot anava bé, fins que va deixar d'anar bé, i no va ser amb el tripartit, ni amb el «govern dels millors» d'Artur Mas, sinó amb el salt de l'espai convergent cap a l'independentisme. Molts empresaris hi van estar d'acord, però d'altres, que no volen soroll ni que els canviïn els esquemes, no ho van veure tan clar. Llavors va arribar Manuel Valls, seduït per cants de sirena procedents d'aquest sector, i va oferir-se com a alternativa moderna, liberal i social alhora, contra l'esquerra emergent i l'independentisme. Li van explicar que hi havia un gran sector de població que reclamava seny i li van posar diners sobre la taula. Però va resultar que aquells empresaris no eren tot l'empresariat, i que, a més a més, les veritables grans fortunes catalanes han apostat per un partit que s'anomena «155 si hi tornen». Un partit enorme, amb majoria més que absoluta a l'Estat. I va resultar que el suposat espai del seny no existia. De manera que Valls ha quedat més penjat que un pernil i ara remena la cua per Madrid proposant-se al Gran Diner com a alternativa a Albert Rivera per fer el Gran Pacte Central amb el PSOE.