El llarg cicle electoral dels darrers mesos, que comprenia les eleccions al Congrés de diputats del 28 d'abril i les municipals i europees del 26 de maig aviat farà un mes que ha acabat però la seva ona expansiva durarà temps. Evidentment no hi ha constituït encara el govern derivat d'aquelles eleccions i no se sap ni tan sols quan es farà la sessió parlamentària que hauria de confirmar Pedro Sánchez com a cap de govern, si supera les votacions corresponents. Però Sánchez encara no té garantit el seu nomenament i no té pressa a convocar la sessió d'investidura. Podemos reclama ministeris però Pedro Sánchez no vol «podemites» al Consell de Ministres. Sense els vots de Podemos el PSOE no tindria més remei que convocar noves eleccions. Però amb Podemos i tot, el PSOE no arriba encara a la majoria absoluta i haurà d'anar al darrere de diverses minories -entre elles l'independentisme català i basc- per aconseguir-la. I, és clar, tot té un preu, que el PSOE farà mans i mànigues per no haver de pagar.

Però la situació més contradictòria s'ha viscut a l'Ajuntament de Barcelona, que ha vist com tot un ex-primer ministre francès, barceloní de naixement, es converteix en un simple regidor de l'oposició i trenca amb Ciutadans, el partit que tot pensant que havia fet una gran troballa política, li va preparar la plataforma per presentar-se a les eleccions municipals. Manuel Valls diu que ha triomfat perquè ha evitat que un independentista sigui alcalde de Barcelona. Però es conformarà ara amb ser un senzill regidor opositor? No és gens probable: segur que pensa en alguna altra sortida. El rumor és que pot estar preparant la creació d'un nou partit polític que agrupi una dreta catalana, conservadora i moderadament catalanista, a imatge i semblança de la Lliga Regionalista i de personatges com Francesc Cambó. Un espai que en certa manera havia estat cobert també per Unió Democràtica de Catalunya, amb figures senyeres com Manuel Carrasco i Formiguera, assassinat l'any 1938 per ordre directa del general Franco. Però Unió Democràtica va desaparèixer definitivament fa pocs anys sota la discutida presidència de Josep Antoni Duran i Lleida. Potser aviat sabrem què farà Manuel Valls i si la creació d'una formació política conservadora i regionalista és possible encara en una Catalunya que ha viscut l'experiència engrescadora de l'1 d'octubre del 2017 i el trauma encara vigent de presos polítics i exiliats.

Malgrat tot també apareixen símptomes de canvi. L'acabament del cicle electoral facilita l'acostament dels diferents sector independentistes per fer realitat un clam: la unitat bàsica en les línies fonamentals d'actuació: com la resposta que caldrà donar a la sentència del judici. Allò que s'ha començat a anomenar «unitat estratègica» ara podrà avançar. Com avença també la valoració del règim republicà enfront del monàrquic. Segons una enquesta recent l'àrea més monàrquica de l'Estat és Andalusia, amb el 75% de partidaris. En canvi, Catalunya i Euskadi tenen majories del tot republicanes, amb el 74% i el 70,6% de suport, respectivament. Segur que aquell nefast discurs de Felip de Borbó del 3 d'octubre del 2017 hi té molt a veure.