El cicle electoral ha servit per promoure canvis, en profunditat, en tot el ter-ritori espanyol, i molt especialment, en el català. Si algú pensava en uns senzills retocs de posicions, pot contemplar un paisatge radicalment diferent, a escala estatal, autonòmica, municipal i, per descomptat, també europea.

Els qui varen impedir la continuïtat del govern Sánchez, refusant l'aprovació d'un dels millors pressupostos dels darrers anys, poc podien pensar en haver obert un cicle que ha castigat els seus posicionaments, i ha millorat notablement el del partit socialista, en tots i cadascun dels estaments on està representat.

Per raons d'espai, em centraré en els profunds canvis operats a Catalunya, perquè suposen una variació notable de composició en els principals ajuntaments, i de rebot, en altres organismes i institucions que tenen una importància cabdal, en el conjunt del país.

D'entrada, s'ha de parlar del cap i casal, perquè, com s'ha pogut comprovar, la batalla per Barcelona era molt més que un simple objectiu municipal. L'objectiu era nacional, i els partits independentistes l'han perdut de manera estrepitosa, i han ofert un espectacle curiós i alhora revelador de la profunda rivalitat entre ells mateixos.

Barcelona és molt més que la gran ciutat, la gran capital. Es el nostre referent, a escala europea i mundial. Arran dels JO del 92, es va convertir en una de les ciutats emblemàtiques, innovadores i irradiadores de cultura, noves tecnologies, turisme, oci i lleure. Era lògic, i així ho havien manifestat els partits independentistes, intentar fer-se-la seva. Gran error, i gran fracàs, perquè varen convertir la batalla per Barcelona en una batalla, no per a la millora de la vida quotidiana dels barcelonins, sinó per utilitzar-la com a bastió i símbol, d'un moviment fracassat.

El mateix es va voler fer a la resta de pobles i ciutats del país. En alguns han tingut èxit, però en la majoria el fracàs ha estat evident, de manera que el paisatge postelectoral ha canviat molt respecte de l'existent en l'anterior mandat. Les grans ciutats, i moltes altres de mitjanes, s'han mantingut en les mateixes mans, o han passat a mans de partits que no volen ser manats ni supeditats a un procés que busca justificar els errors comesos, en comptes de fer autocrítica i retornar a la senda de la legalitat. Ells mateixos, però el poble i els pactes han parlat, i han decidit.

I entre les grans decisions i respostes hi figura una altra peça cabdal de la política municipal. La Diputació de Barcelona. La gran institució, indispensable per la vida dels 311 ajuntaments de la província de Barcelona, sense la qual ben poca cosa podrien fer, sobretot els petits i mitjans. Aquesta institució, amb 955,24 milions de pressupost, té un impacte enorme sobre la vida municipal, i suposa duplicar el poder de les altres tres diputacions, sumades.

Així doncs, si mirem el paisatge postelectoral, i ens fixem en les cinquanta principals ciutats del país, en les diputacions i en els consells comarcals, comprovarem una modificació substancial en la composició dels seus alcaldes i presidents, per poder imaginar nous camins en la feina municipal, destinats al que li és propi: millorar les condicions de vida dels ciutadans, sense trencar la legalitat, ni ser corretges de transmissió de batalles i reptes que no tinguin l'estat de dret com a norma fonamental.

Som en un altre escenari, molt diferent, del de l'anterior mandat, i qui vulgui ignorar-ho ben aviat s'adonarà del seu error, i encara més quan al costat d'aquests grans canvis continua, en «sistema vegetatiu», el govern de la Generalitat, paralitzat per les batalles internes, per un president insòlit i incapaç de posar ordre, i una dependència de persones fugides a qui ningú sap quin futur espera.

El poble català ha parlat, i s'ha pogut tornar a comprovar que està compost per una gran diversitat i pluralitat. Els qui en dubtaven aviat ho comprovaran amb fets concrets.