El pacte Aloy-Junyent per a la governança de Manresa dona pistes sobre com es poden afrontar rivalitats polítiques sense que els ciutadans s'hagin d'avergonyir dels seus representants. Possiblement els hagi quedat algun rau-rau intern, però és vident que han prioritzat l'interès de la ciutat. En els temps que corren cal agrair la generositat del seu acord.
De fet, Manresa fa anys que és pionera en l'establiment de fórmules de govern, que després han estat implantades en altres indrets, amb més o menys fortuna. El pacte tutti i colori de la primera legislatura municipal, el 1979, va ser fruit del moment històric que es vivia: PSC-CiU-PSUC i PSAN van ser companys de viatge en l'anomenat Pacte de Progrés, que no va durar gaire, és clar. En el període 1987-91, el regidor del PP va donar suports puntuals perquè CiU governés amb comoditat. El 1995, CiU va guanyar les eleccions, però contra pronòstic, o natura, un pacte PSC-ERC-ICV/AUP/EV va engegar l'experiment del Tripartit. Ningú no donava un duro per aquella sopa de sigles, i era absolutament increïble que s'incorporés al govern el regidor de l'Assemblea d'Unitat Popular (AUP) dins de la coalició amb Iniciativa per Catalunya (IC) i Els Verds (EV). Però hi va haver miracle o bacanal de gripaus, perquè el pacte es va signar i va funcionar amb alts i baixos. Més o menys com el que va passar quan es va exportar l'experiment del Tripartit al govern de la Generalitat, o si volem furgar en la ferida de l'intent plebiscitari del 27-S del 2015, amb la candidatura de Junts pel Sí. Com es va arribar a aquell pacte (i si van deixar-hi la salut per l'esforç) només ho saben els protagonistes, la resta de mortals ho van viure entre neguits, suors i llàgrimes. Només cal recordar que, tot i la lliçó del 9-N, els partits van engegar el lamentable espectacle de desunió que encara dura, sense haver sabut gestionar el cabal social i polític de l'1-O i la majoria sobiranista al Parlament.
A hores d'ara, la gent normal té gravats a la memòria acords inversemblants en política, com el que va llançar a la «paperera de la història» un president de la Generalitat, després d'una votació de resultat inversemblant, amb empat a 1.515 entre partidaris i contraris de la decisió. També costarà oblidar la negativa del president del Parlament a sotmetre a votació el candidat que va guanyar les eleccions del 21-D, imposades per Madrid. O les picabaralles internes per resoldre el sudoku de Junts per Catalunya/PDeCAT/Crida.
Tanmateix, tot el que s'està veient des del 26 -M supera amb escreix qualsevol estirabot viscut anteriorment: del francès rebotat algú vol fer creure que acabarà de ministre socialista; dels plors de l'alcaldessa sobrevinguda i l'oportuna batuda antidroga algú n'ha pres nota; i de l'espavilat exalcalde i expresident provincial que ha viscut de la política demostrant el que sabia fer, ja circula el recordatori que quan fou ministre de Treball els aturats van passar de 2,17 a 4,5 milions de persones...
Algú pot suggerir aprofitar aquesta nit, màgica, per cremar tanta andròmina metafòrica com acumula la història d'ajuntaments i institucions des de fa anys; que el foc purificador del solstici d'estiu podria ser útil en l'eliminació de tant trasto vell i inútil, però fa la sensació que tampoc hi ha coincidència de criteris a l'hora de muntar les fogueres. Ai!
