Sa senyoria va arribar a casa després de l'esgotadora jornada de legal jurisprudència, va posar el cul a la suprema butaca de vellut vermell que ocupava una posició privilegiada davant del televisor, va deixar reposar el bol de crispetes ben acomodat a la falda, i amb un exercici de relaxament constitucionalista, es va disposar a veure la pel·lícula que havia agafat del videoclub dels jutjats aquella mateixa tarda. El film d'acció prometia, la recreació dels escenaris naturals de Sant Joan i Callús estaven fets amb uns decorats perfectes, els uniformats vestits de verd estomacaven a tort i a dret com si no hi hagués un demà, els efectes de maquillatge no tenien res a envejar als aconseguits per l'equip de Mel Gibson a Braveheart, les porres picaven i deixaven morats espectaculars, alguna cella s'obria i algun cap s'esberlava i esquitxava els cascos dels botxins d'una sang tan ben imitada que fins i tot es podia olorar.

Però el final no va agradar, com podia ser que aquella legió de caps quadrats, versió espanyola de Jason Statham però més propers a una simbiosi d'Esteso i Pajares amb tocs de Paco Martínez Soria, no haguessin trobat l'urna perduda? Va mirar la caràtula per tornar a recordar el títol 1 d'Octubre i va decidir arxivar la cinta, amb un post-it que hi deia «no n'hi ha per tant, a Kill Bill hi havia més sang».

L'endemà al matí, només trepitjar el solemne despatx, l'emprenyada va ser descomunal. Damunt la taula hi tenia un altre vídeo amb el mateix títol i una dedicatòria de la productora Audiència BCN, on es podia llegir «torni-se-la a mirar, si us plau». Al costat, una crítica reflexiva li recordava que els de la pistola no són sempre els bons, que no es tracta d'una producció bèl·lica si no d'una història romàntica d'amor a les urnes i les llibertats, que el caràcter pacífic queda demostrat perquè no es va trencar ni un sol decorat i els manifestants no es van comportar com els gillettes jaunes francesos, que ho deixen tot més trinxat que una samarreta després del ball del correfoc a Manresa. La crítica feia un esment especial a la justificable actuació dels sediciosos, que, no pas instigats per governs ni associacions malfactores sinó ben lliures i per decisió pròpia, van obstruir el pas de les hordes devastadores amb l'únic del que disposaven per defensar els seus drets, les mans alçades i netes. Però el millor de la nota que acompa-nyava el nou vídeo rodat a l'institut Quercus de Sant Joan, que va fer ruboritzar Sa Il·lustríssima, era l'apunt que li suggeria tenir en compte un detall important: allò que tenia al davant no era cap pel·lícula de ficció, si no un documental ben real, despullat d'efectes especials, on tot el que s'hi pot veure, inclosos els cops, la violència i la sang, no són de broma. Resumint: menys crispetes i més justícia.