Soc dels convençuts que un estimulant recurs per a l'aprofundiment de la història rau a trepitjar els escenaris on els esdeveniments decisius s'hi produïren. I en aquest context constato el desig, recentment satisfet, d'haver viscut l'experiència a la ciutat italiana de Jesi, on s'escrigué una llunyana pàgina, entenc que substancial, per al destí nacional català.

Era el 26 de desembre de 1194, al bell mig de la plaça d'aquella petita ciutat, quan es feu sentir el crit de «Planteu la tenda!», llançat pel cap de tropa de Constança, emperadriu d'Alemanya i alhora reina de Sicília. El motiu de la sobtada detenció d'aquella comitiva i del muntatge de la tenda de campanya quan encara mancava un llarg camí per arribar a Palerm, final de trajecte, obeïa que a Constança, al límit de la gestació, li arribava la imperiosa necessitat de desocupar.

Molts súbdits de l'Imperi havien arribat a dubtar de la realitat de l'embaràs d'aquella dona de 40 anys, edat ja molt avançada per aquells temps. Fins alguns que, quimèricament, qualificaren aquella inimaginable arribada al món del futur hereu imperial com la presumible encarnació de l'Anticrist.

Si misteriosa fou la naixença de Frederic II d'Alemanya, tan sorprenent i admirable fou la seva vida que li valgué l'apel·latiu de «L'estupor del món». Fundador de la Universitat de Nàpols i coneixedor de 9 llengües, acreditat escriptor i trobador, arquitecte constructor de la meravella matemàtica de Castel del Monte i legislador, emplenà la seva cort de filòsofs, científics, astrònoms i poetes constitutius d'un veritable exèrcit de saviesa. L'estada de Frederic, durant decennis, a la llatina Sicília i la seva posterior germanització al centre de l'Imperi li conferiren una sòlida i àmplia dimensió personal europeista.

Excomunicat pel papa Gregori IX per haver resistit integrar-se a la Sisena Croada, projectada com totes, a conquerir a sang i foc la Terra Santa, ell resolgué el plet pacíficament l'any 1229 dialogant (en àrab, naturalment) amb el soltà Al-Kamil la cessió prorrogada que permeté als cristians la possessió de les ciutats de Jerusalem, Betlem i Natzaret.

Fou la decisiva influència de Frederic II i la seva dinastia dels Hohenstaufen a Catalunya la que em porta a escriure aquestes ratlles. Tot començà el 1210, amb el matrimoni d'ell i la princesa catalana Constança, ambdós sepultats a la catedral de Palerm. I es consolidà mig segle després amb la boda entre la seva neta, Constança de Sicília i el nostre rei Pere el Gran, esdeveniment aquest que propicià l'expansió catalana a la Mediterrània.

Ja queden lluny les glòries i tradició democràtica de Pere el Gran. Som a la Catalunya del 2019, tradicionalment i atàvicament incompresa pel poble i pel poder polític espanyols, emparats en un text constitucional d'inspiració militarista i totalment incapaç de cercar la solució dialogada i pacífica que la nostra gent vol.

De la plaça de Jesi crida avui l'atenció una placa de marbre lloant aquella pau dialogada de la Sisena Croada amb aquestes paraules: «A Frederic II, emperador... i, sobretot, home de pau».

Actituds combatives des de l'irreductible pacifisme, amb el suport més unitari possible de la gent són les que calen. I no propostes personals o sectàries com el filòsof Hegel així ens ho recorda: «Mai cap interès purament personal podrà frenar el desenvolupament de la Història».