Quan una persona arriba a la seixantena diríem que est prou madura per poder reflexionar sobre les primeres sis dècades i prou jove per rebre la concessió del títol de doctor honoris causa. D'aquesta última experiència, que Ramon Besa va viure gairebé a casa (l'hi va concedir la UVIC-Universitat Central de Catalunya i ell és nascut a Perafita) en diu que és la més extraordinària de les nombroses coses bones que li han passat a la vida. I a partir de la primera es permet posar-se dret darrere el faristol, mirar l'ofici i «defensar el periodisme de tota la vida, el més convencional, aquell que aspira a explicar allò que no es vol que se sàpiga». El periodisme que va aprendre a Perafita, o als camps de futbol i d'hoquei, fent cròniques per al 9Nou. Besa va beure de la saviesa del periodisme de comarques, de proximitat, per créixer després en la crònica esportiva fins a esdevenir un dels referents catalans i espanyols. Ell és dels que saben escriure sobretot perquè saben llegir. Aprendre d'estar a prop perquè «no hi ha res més periodístic que enfrontar-te a la mirada desafiant de l'alcalde del teu poble o l'amenaça del davanter centre de l'equip de futbol», diu. I aprendre de les plomes expertes. El problema actual del periodisme no és la crisi de la premsa, sinó l'estat de l'ofici tan maltractat per empreses i polítics, tan pressionat i espremut. Besa troba a faltar nous periodistes entusiasmats.
