25 de juny de 2019
25.06.2019

Sant Quirze de Pedret

24.06.2019 | 23:24

A prop del curs del Llobregat, en un pedregar encerclat per la natura, s'aixeca aquesta església, com un far de les aigües fluvials de terres endins, en el terme municipal de Cercs, però cedida a l'Ajuntament de Berga pel Bisbat de Solsona el 1959. Icona de temps molt reculats, com una talaia espiritual i intemporal d'antuvi, vetllada i protegida pel pont gòtic homònim que li fa de passarel·la i pas fronterer a la quarta dimensió del que és pretèrit, vetust i remot. Un pont amb quatre ulls, en una mena de llom d'ase imponent i impertèrrit, que res el commou i tot ho veu lliscar aigües avall, buscant el gran mar. L'obertura central del pont es converteix en un gran arc triomfal per al Llobregat i el vent que s'hi passeja i hi xiuxiueja; i un viaducte que no és pla sinó que puja i baixa, salvant les voreres, a banda i banda del riu, amb una barana preeminent i un terra de lloses irregulars, cisellades per totes les petjades que l'han resseguit i els animals ferrats que l'han trepitjat. Traspassar el pont és entrar en el passat i endinsar-se en la darreria de l'alta edat mitjana, pujar per un camí costerut i trobar-se –cara a cara– amb una construcció eclèctica, entre el preromànic i el romànic, absolutament suggerent, inefable i encisadora; la serenitat transmutada en la pedra que ens retorna a la nostra identitat, com si es tractés d'una percepció apresa a la caverna de les idees i que rememorem a mesura que anem vivint.

Una nau preromànica del segle IX, amb un absis a llevant en forma de trapezoide, que, el segle X, es complementà amb dues naus, laterals i que culminen, cadascuna, en una absidiola que té per planta un arc en ferradura. El terra és a dos nivells diferents, més elevat en la nau lateral nord, que comunica amb la central, en dos punt a través d'uns esglaons sota un arc sobrepassat, en forma de ferradura.

La porta és del segle XIII i se situa –sota un porxo– a migjorn, amb arquivoltes que descansen en línies d'imposta, i capitells que coronen una columna sobre una insinuada base. Mentre ha desaparegut l'entrada que s'ubicava a ponent, on només hi ha quedat una obertura lumínica per a la nau principal.

Aquest temple està dedicat a sant Quirze i santa Julita, un fill i la seva mare, naturals de Licaònia de l'Àsia Menor, de 3 i poc més de 20 anys, respectivament, quan el 303 varen ser turmentats fins a la mort, en la persecució de l'emperador Dioclecià. Un martiri ferotge i acarnissat que va commoure les comunitats cristianes del moment, produint-se una ràpida difusió d'aquest testimoni de fe que propicià la devoció a aquests sants.

Si el conjunt arquitectònic impressiona i admira fins al punt de convertir la persona que el visita en part d'aquelles pedres, les pintures murals que decoraren l'absis i les absidioles, que en l'actualitat, es troben al Museu Diocesà de Solsona i al MNAC, meravellen i esbalaeixen l'esperit per la profusió cromàtica que impressiona la retina, el missatge evangèlic que sacseja l'interior i la proximitat i l'emmirallament amb els personatges apocalíptics com les verges fàtues i les verges prudents, la Mare de Déu i el Nen Jesús, que –asseguts en el setial celestial– tot ho vetllen des d'un màndorla en la curvatura del sostre, i amb un fris ornat amb greca i detalls florals sobre cortinatges d'artifici, a l'absidiola meridional. La septentrional estava dedicada als apòstols en representació de l'Església universal i una invocació a la unitat, quan el sentiment eclesial era l'únic vincle que articulava Europa. I l'absis central és l'espai que estava dedicat als titulars d'aquest temple en unes pintures que no ens han arribat però, en canvi, sí que han sobreviscut dos elements pictòrics críptics i preromànics. El cavaller dalt d'un cavall que es troba en la part central –en forma de cercle– d'una mena de creu celta, talment una metàfora de la cruïlla entre els vius i els morts, acompanyat per un gos que representa la fidelitat, d'una au, potser un àliga, que podria simbolitzar el Verb de l'Evangeli i d'una creu; mentre que a l'exterior ens trobem el que podríem interpretar com a encarnació de la reflexió a la dreta i de la temptació o el dimoni a l'esquerra, el seny i la rauxa, l'intel·lecte i els instints, la matèria i l'espiritualitat. I l'altra figura és l'Orant, com un eremita amb els braços enlairats en senyal d'exclamació o de pregària, dins d'un cercle que podria significar el món o la vida, i que és transportat –diuen– per un paó, amb les ales obertes i bategant, com si tingués la missió de conduir les ànimes d'aquest món al Paradís.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Consulta l'exemplar d'avui

Al quiosc del diari pots llegir en format digital l'edició publicada en paper.