La política local es va solidificant després d'haver votat. Tenen la resultant dels nostres sufragis pels següents quatre anys. Res del que passi, facin o deixin de fer, diguin o deixin de dir, canviarà el repartiment de les seves cadires. Mentre els partits van encaixant pactes, acords i conveniències, ara els correspon repartir-se el que ells en diuen els ens supramunicipals: consells comarcals i diputacions. En això estan centrats tots. Els membres d'aquests plens han de ser alcaldes i regidors. Les places s'assignen per partits segons els resultats obtinguts el 26 de maig passat a cada vila. A hores d'ara i una vegada han recomptat les atribucions a cada lloc, han tornat a saber que no tenen majories enlloc. Han de fer d'acords amb els que s'han barallat electoralment. Ho han fet en molts consistoris i, com ha de ser, quasi tots han perdut pèls com un gat passant per una gatera. Ara han de tornar-hi.
És complicat d'entendre (i d'explicar) però només la Diputació de Barcelona gestiona (reparteix) mil milions d'euros, 156.000 per habitant. Tot clar. Els consells de les comarques disposen de pressupostos igualment milionaris amb els quals gestionen serveis clau com la recollida de brossa o el transport escolar i donen feina directe a centenars de persones. N'obtenen les cadires a partir dels vots municipals. Comarca a comarca. Les diputacions són el veritable galimaties. Sembla fet expressament per tal que sigui difícil de fiscalitzar. Cada província en té una. El Solsonès va amb Lleida i la Cerdanya es reparteix com pot. A partir d'una fórmula tronada (i poc coneguda) com la dels partits judicials, s'atorga al Bages dos diputats però Cardona va amb Berga. El nou Moianès es reparteix entre les demarcacions a les quals pertanyia abans de ser creada. Per posar-ho en situació, un representant seu (Dionís Guiteras) defensa els interessos d'una zona a la qual ja no pertany (la plana bagenca). O bé un alcalde de Cardona podria ser-hi pel Berguedà. Si els diners donen poder, manar aquí és essencial. Es barallen per ser-hi i es nomenen assessors amb bons sous. Acostumen a ser polítics correligionaris que no han obtingut el càrrec al qual aspiraven per elecció popular. O per serveis prestats en el passat... al partit. Aquí, no hi ha color, ho fan tots. A més, la realitat demogràfica pesarà de forma terrible respecte del nostre territori. I el «mur del 155» provocarà que les claus de l'ens radicat a l'edifici de la cantonada entre Diagonal i Rambla de Catalunya caurà en mans dels que el van aplicar. Té pinta que hi haurà una presidenta, socialista i de l'Hospitalet amb el suport extra de Ciutadans. Una repetició del pacte per Barcelona que allunyarà l'entitat de la Catalunya Central. Tindran un elefant a la sala de reunions. Es diu Celestino, exministre, exdiputat, exalcalde, ex de tot, de la mateixa Diputació a la qual tornarà. Els seus vots són necessaris i podrien caldre els del PP. Tot per deixar els sobiranistes a l'oposició. I a partir d'aquí a repartir-se càr-recs de bon sou i cotxe oficial. Els més de cinquanta membres del ple són diversos com el país i han de conviure per repartir-se el pastís subvencional. Mentre els que venen (o tornen) pensen en clau metropolitana i en els centenars de milers de ciutadans que volen més metros, més Rodalies i menys fum, els que aniran a l'oposició són polítics com l'exalcaldessa de Capolat. Va obtenir quinze vots al seu poble i anirà a explicar les realitats dels municipis petits a uns que són més colla al replà de l'edifici on viuen. A menys de cent quilòmetres la fortor d'aire contaminat canvia per la flaire de pinassa i les vaques no han vist mai passar el tren.
