The Economist ha presentat recentment en portada una foto de Boris Johnson amb la meitat de la cara natural i l'altra meitat maquillada com la d'un pallasso, i aquest titular: «Quin Boris tindria Gran Bretanya?». La figura de qui ha estat ministre d'Exteriors i alcalde de Londres, i lidera la cursa perquè el Partit Conservador el nomeni primer ministre, és extremadament controvertida, i aixeca passions a favor i en contra. S'està veient aquests dies amb relació al vespre que la policia va presentar-se a casa seva alertada per uns veïns que sentien grans crits de baralla i frases com «deixa'm estar» en la veu de la seva parella. La meitat de la premsa britànica furga en la ferida i l'altra meitat l'absol parlant de muntatge.

Aquest episodi ha fet caure la popularitat de Johnson entre el conjunt de la població i li està causant una gran incomoditat. Una caiguda i una incomoditat que no va patir, en canvi, quan l'endemà mateix del referèndum del Brexit va quedar clar que tant ell com Neil Farage havien falsejat els números per explicar els avantatges econòmics de deixar la Unió Europea. Els milers de milions que s'estalviarien i es podrien destinar a la sanitat pública no eren tals. Ho van admetre i van quedar tan tranquils. Ara, al cap de tres anys, Farage lidera el partit pro-Brexit que ha guanyat les eleccions europees i Johnson està a punt de ser cap de govern. És possible que el seu futur es vegi compromès per una baralla de parella, i no s'hi hagi vist per una mentida conscient i descarada al conjunt dels electors?

Tinc la sospita que els votants que van dir que sí al Brexit eren, en la seva immensa majoria, plenament conscients que la propaganda inflava els números i que abandonar la UE no portaria la pluja de milions anunciada. I els que no ho sabien ho sospitaven. Si van votar no va ser a causa d'aquestes afirmacions, a bastament discutides i desmentides pels adversaris, sinó per motius més profunds, podria dir-se que viscerals. Motius de ràbia i d'identitat. De malestar per tot plegat i d'orgull nacional ferit. De por al futur i d'enyorança d'un passat idealitzat. Una por, un orgull i una enyorança que no senten els que defensen un futur europeu.

Quan la qüestió és la identitat submergida en el malestar, posar xifres damunt la taula té una importància relativa. Al capdavall, una estadística degudament torturada confessarà el que li demanis.