La mateixa setmana en què el Govern de la Generalitat comprava a La Caixa els terrenys per valor de 120 milions d'euros, on suposadament una empresa privada havia de fer un casino, també hem sabut les dades de l'Idescat. Demolidores. Segueix creixent la pobresa i l'exclusió social a casa nostra. Si al 2016 la taxa de risc de pobresa era del 19,2% de la població, el 2018 ho era del 21,3%.
També creix el percentatge de persones que no poden pagar les seves necessitats bàsiques. Els que no poden mantenir casa seva a una temperatura adequada passen del 6,3% al 8,8%, i qui no pot comprar carn ni peix per menjar passa del 2% al 4% de la població. Més de la meitat dels catalans i catalanes no arriben a final de mes.
Després sentirem a les ràdios, veurem a les teles i llegirem als diaris que cada vegada hi ha més infants amb problemes d'obesitat i ens diran que els nens i nenes han de menjar millor. Ningú relaciona l'alimentació amb la butxaca?
El que haurien de ser portada de diaris, tema de tertúlia en prime time i debat parlamentari són aquestes xifres monstruoses i la manera d'atacar-les per reduir-les.
Un país digne és el que no deixa ningú enrere i prioritza les polítiques en favor de les persones més vulnerables. Com podem tolerar que es paguin 120 milions per uns terrenys i que alhora no es desplegui la renda garantida en tota la seva potència?
Dissortadament, la pobresa, com el treball -no tenir o no tenir «ocupació», el treball en majúscules -han estat expulsats de l'escena pública. Els mitjans de comunicació ho tracten asèpticament, com a màxim, en diuen les xifres -pobresa, atur- o expliquen les propostes sindicals. No hi ha qüestionament sobre per què ens passa el que ens passa, per què no es recuperen els salaris de les persones treballadores?, per exemple, quan els beneficis de les empreses de l'Ibex-35 han crescut l'11% des de l'inici de la crisi, i el salari dels seus treballadors s'ha reduït el 4%.
El màxim responsable d'una companyia guanya 300 vegades més que el sou més baix. Ho assegura l'últim estudi d'Oxfam Intermón, que analitza les principals empreses que cotitzen a borsa. Es dona la informació com si fos una notícia de successos. No es fan programes especials ni es persegueix els directius de l'IBEX per demanar-los responsabilitats. Només si canvien la seu de l'empresa, això sí. Tampoc es veuen sindicalistes a les tertúlies.
M'encantaria veure un FAQS preguntant, per exemple: «Us havíeu empobrit mai com ara, gràcies a les polítiques que va començar Artur Mas, després el PP i que continuen vigents?». Això no passarà mai, no es preguntarà mai així. Es deixa creure que les coses són com són perquè no poden ser d'una altra manera.
Mentrestant, Catalunya és, cada vegada més, un país dividit entre rics i pobres, una desigualtat tan gran com no s'havia vist en mig segle. Un país sense ascensor social, sense oportunitats per a les persones joves, sense seguretat per a les persones grans. Hem de ser crítics davant aquesta desconnexió del nostre Govern amb la realitat social.
No seria hora de recuperar la dignitat, plantar-nos davant tanta misèria, clamar pel dret a una vida digna per a tots i totes?
De moment, a l'horitzó, només les entitats socials han demanat al Parlament -ja serà el tercer- un ple sobre la pobresa.
Una altra Catalunya és possible, només cal recuperar el camí de la política que posi al centre de la seva praxi la millora de les condicions de vida de la gent. Si cal, fent fora els que diguin que les polítiques que es fan són les úniques possibles. Més que res perquè no és veritat.
