Un gat és més maco que una rata. Jennifer Lopez ho és més que la que signa aquest article. Leonardo DiCrapio, més que Bob Dylan, i les models que desfilen per les passarel·les que (la majoria) de les dones que desfilem pels carrers. La bellesa és objectiva. Hi ha un mecanisme al nostre cervell que fa que, ja de petits, diferenciem una cosa maca d'una de lletja.

Una altra cosa, però, són els cànons de bellesa. Entre les accepcions que inclou el diccionari hi ha la que diu que un cànon «són el conjunt de normes que regulen la proporció i la simetria tant en l'arquitectura com en l'escultura». També, que «és la decisió d'un concili sobre el dogma o la disciplina, llei de l'Església». En el tema de la moda, la meva percepció és que s'ha obeït més la segona accepció que la primera, fins al punt que ser prima i jove (cada cop més) han esdevingut un dogma de bellesa quan, en realitat, no hi tenen res a veure. Una dona pot ser bella tot i tenir més de 50 anys i més de 65 quilos.

Per això, celebro la decisió de la dissenyadora manresana Miriam Ponsa de crear una desfilada pròpia paral·lela a la passarel·la 080 de Barcelona per no haver d'obeir els cànons imposats per una indústria que s'ha dedicat durant anys a dir a les dones com hem de ser. Els anuncis, les revistes i fins el cinema hi han fet la resta. Tota una maquinària programada per acomplexar-nos. Doncs això comença a canviar. Que ho sapigueu.