La noia s'enfila al capdamunt de la plataforma elevadora, amb pinzells i pots de pintura, en un dels dies més calorosos de l'any. S'enfronta a un mur enorme emblanquinat de dalt a baix. És com el pànic al full en blanc però a l'engròs. És d'hora al matí, quan l'aire encara és lleuger i la brisa es bar-reja amb el piular dels ocells. Un senyor panxut, amb barret de palla -i amb el pas decidit i orgullós dels que confien que el dia els tractarà més bé que a la resta de mortals perquè s'han llevat abans-, s'atura i crida l'artista. Tenen una breu conversa: l'home li parla mirant amunt i aguantant-se el capell com ho faria un actor de cinema. Ella somriu i s'acota tant com pot per respondre-li educadament.
Les converses sobre el temps, que alguns menystenen per insulses, són avui notícia. La notícia. Termòmetres elevadíssims. Piscines d'entrada gratuïta. Pànic a l'onada de calor. Confinaments a casa. Incendis a l'Ebre. Em fa patir el noi que cada dia m'atura al mateix carrer per deixar sortir els camions d'una esplanada. És molt jove. Porta l'armilla groga reglamentària i un casc blanc d'obres que fa calor només de veure'l. S'hi passa hores a ple sol equipat amb un senyal de trànsit doble, en una cara un estop i a l'altra una fletxa de direcció obligatòria. El meu fill petit diu que és una feina divertida, que és com un semàfor, que té el poder de fer-te passar o d'aturar-te. Jo vull creure que seria més feliç en un altre lloc, fent una altra cosa. Potser pintant el dibuix que ja ha acolorit mig mur uns quants metres més amunt. S'hi veu la cara d'una nena en primer terme, el planeta Terra i una estesa de terra fèrtil, d'un verd intens, que ho cobreix tot. Com ara, com aquesta calorada que ens passa per sobre. La natura ens recorda que mana. I ens espanta.
Un home vestit de runner es queixa al servei d'urgències de l'hospital. El metge li diu que no prengui gens d'alcohol. El pacient li replica que només beu una cerveseta al dia, que és estiu i que amb aquesta calor és normal. El doctor li insisteix que ni una al dia ni una a la setmana. I el pacient es treu la bata de vetes a l'esquena d'una revolada i marxa remugant en veu baixa: «Però si és estiu, home!». Penso en ell mentre em prenc un vas d'aigua a la terrassa de casa i miro el cel. La vida transcorre sota aquest mantell estelat. No me'l mirava des de l'estiu passat amb el detall que ho faig ara. Tots els somnis per complir estan dibuixats aquí dalt. Avui els he tornat a veure. M'esperaven. Cavil·lem sempre però és ara, quan l'escalfor s'expandeix, l'aire es densifica i l'existència s'entossudeix a tornar-se lenta, que refem els plans de futur. D'això en diem comunament vacances. I no cal que marxem molt lluny ni que aturem la nostra activitat molts dies. N'hi ha prou de seure i mirar-nos.
